Després d'una llarga i molt intensa vida, en Joan Maria de Ribot ens ha deixat. Noranta- cinc anys de practicar el bé, de cultivar l'amistat, de donar exemple amb el seu bon fer, el seu tracte exquisit, el seu respecte envers tothom, la seva discreció, la seva modèstia. Més de seixanta anys de treball professional. La seva laboriositat, la pulcritud en la realització dels projectes i el seguiment de l'execució de les obres acreditaven el seu títol de doctor- arquitecte.
El senyor Ribot, l'arquitecte Ribot, el gironí Joan Maria de Ribot excel·lí com a persona, com a professional i com a ciutadà. Era realment un senyor, amb totes les connotacions positives que es puguin trobar en aquesta condició. El seu senyoriu no era de vanaglòria, d'imposició, d'esperit de superioritat; sinó tot al contrari. Atent i respectuós amb els superiors, amb els iguals i potser més encara amb el que es podrien considerar inferiors, encara que ell no es va considerar superior a ningú. La seva manera de caminar era tan delicada i trepitjava el terra amb tanta suavitat que feia la impressió que tenia por de molestar o de malmetre el paviment de la ciutat, la seva ciutat, que ell tan estimava.
Durant anys i anys, diàriament el podíem veure dirigir-se al treball, quan ja des de molt dematí havia practicat les seves devocions, d'acord amb unes creences fermes i una profunda convicció. Una ideologia que era la base de tota la seva actuació, en la vida familiar, en el tracte amb tothom, en el treball. Quan per pèrdua progressiva de la visió hagué de tancar el despatx i deixar d'exercir en plenitud la professió, encara era sol·licitat el seu criteri i la seva opinió. I mai deixà d'interessar-se per les obres que es realitzaven. Durant una colla d' anys, cada dimecres pujava a la Catedral per participar en les reunions de facultatius relatives a les obres que es realitzaven en el temple. L'edat molt avançada i els condicionaments físics no li impediren enfilar-se a la bastida per contemplar, dins de les limitades possibilitats, les obres que es realitzaven en la torre de Carlemany. I el mateix va fer quan es descobriren les pintures de la volta de la nau central de la basílica de Sant Feliu.
En aquest mateix diari ja es va esmentar la seva labor professional. Unes obres que han quedat com a testimoni de la seva activitat, dels seus coneixements científics i tècnics i l'aplicació d'aquests en tota la seva producció arquitectònica. Però ara voldria esmentar dos projectes seus, molt valuosos, que malauradament no es portaren a terme. I considero que tant un com l'altre són un deute que la ciutat té amb l'arquitecte Ribot. Em refereixo a la portalada dels Apòstols de la Catedral i a l'adaptació dels elements del claustre de l'antic convent de Sant Francesc de Paula, a la plaça de Sant Domènec. L'encàrrec de la portalada dels Apòstols se'l prengué amb un interès extraordinari. Hi treballà intensament. Consultà projectes d'altres catedrals, viatjà per prendre exemple. Tot un treball de recerca per servir de base al que ell havia d'executar. Després de realitzar el projecte, el presentà al capítol i al Bisbe Cartañà. Una maqueta va quedar exposada a la sala del Palau Episcopal, on el prelat rebia les visites. No cal dir que es tractava d'un projecte de tota solvència com els que sortien del seu despatx. Però la realitat és que l'obra no es realitzà, passaren anys i la portalada del Apòstols es va fer d'una altra manera. No sé si ningú li donà les satisfaccions que haurien estat de rigor; però el cert és que mai vaig sentir que ell formulés cap queixa.
En ocasió de l'enderroc del desafectat convent de mínims de Sant Francesc de Paula es tractà de salvar el claustre, donant-li un destí adequat. L'arquitecte Ribot redactà un projecte que consistia en l'estructura d'un mirador situat a l'ala de ponent de la plaça de Sant Domènec, en el qual s'integraven les columnes i arcs de l'esmentat claustre. S'aconseguia conservar aquells elements arquitectònics de l'antic convent i donar un acabament discret a aquell sector de la plaça. També aquell projecte es frustrà. Es posà l'obra en mans d'un arquitecte de Madrid, i el que havia de ser el discret aprofitament del claustre es convertí en una ampul·losa llotja que destrossava aquella plaça, digna d'un major respecte. Disbarat que, al cap d'uns anys, s'esmenà desmuntant aquella extravagància tan impròpia del conjunt monumental en el qual tan inoportunament s'havia incorporat.
En Joan M. de Ribot se n'ha anat i sens dubte ja és al lloc per ell tan merescut. Aquí queda la seva obra i el record d'un professional altament competent, un ciutadà exemplar i per sobre de tot un home bo.
