El telèfon ja és un invent vell, com a concepte està totalment superat i la prova són aquests nous aparells que la majoria portem a sobre, que bàsicament serveixen per a distreure'ns i només molt ocasionalment per a parlar. Abans el telèfon era un objecte respectat, es despenjava amb la veneració amb què es truca a la porta d'un palau i es parlava amb el cap alçat, mirant cap un horitzó teòric on se suposava que hi havia l'interlocutor.

Ens miràvem el telèfon de reüll, per si de cas sonava i era per a nosaltres. Tenir telèfon era tenir un estatus, però sobretot ho era si tenies qui et truqués. Després es van inventar els contestadors automàtics i el fax, i tot es va començar a embolicar, fins a arribar a aquest punt de no retorn en què envies un correu electrònic i et contesten amb un Whatsaap, poses un comentari al Facebook i te'l reboten al Twitter, deixes un avís al contestador i t'envien un burofax, el món és complicat, recoi.

Però no hi ha res fer, ja ho cantava Dylan, els temps estan canviant i sobretot s'estan enredant com més va, més. Contínuament sorgeixen canals de comunicació a través de les xarxes, on et conviden o t'empenyen. Internet, la gran xarxa, cada dia sembla més el parany d'una gran aranya, i les víctimes, com gairebé tot en aquest món, acabem afluixant la mosca, o sigui, pagant.

Una vegada vaig sentir algú que comparava Internet amb la febre d'or, quan a finals del segle XIX centenars de milers de persones van a anar a Califòrnia atrets per la perspectiva d'enriquir-se fàcilment. El cert és que molt pocs ho van aconseguir, la majoria van sobreviure com van poder i realment només van fer negoci els que venien pales i pics, allò que a les pel·lícules de l'oest en deien Hardware, i també es va enriquir un senyor que es deia Levis Strauss i que venia pantalons als pobres miners.