Acabar un any és l'única manera coneguda, de moment, per començar-ne un de nou. Tot i que des que els mesurem per dies i no per estacions correm el risc d'inventar una nova moda que ens ofereixi anys de nou-cents o mil set-cents vint-i-vuit dies. Hora amunt, hora avall. Perquè ens hem convertit en els elements biològics més excèntrics del planeta a l'hora d'evolucionar. I si no feu la prova: passeu una estona llarga, posem per cas, sobre el Pont de Pedra de Girona. Carretades d'humans sobre un artefacte vermell de rodes al qual hem volgut anomenar trenet que, amb el ritme imposat per les llambordes, llaura el Barri Vell com si fos un camp de turistes. Uns metres més enllà, suspesos per una mà divina sobre l'Onyar, dinen una dotzena de comensals seguint la partitura d'un xef atrafegat. El Vol va arribar i aviat l'aixecarà. La Torre de Babel en què s'ha convertit el pont ofereix als diferents llenguatges les mateixes imatges de sempre: les cases del riu, totes de colors florentins menys una de ben blanca, la Masó; dues muntanyes de pedra gris amb campanes al capdamunt i finals ben diferents, una amb un àngel estàtic i l'altra amb final sobtat, tal com és la vida. I què si vivim en una ciutat plena d'històries i farcida d'història? Durin el que durin els anys seguirem tenint hiverns i estius, més o menys definits, amb permís del canvi climàtic i el Protocol de Kyoto. I seguirem vivint amb les seqüències marcades per la nostra curiositat endormiscada, les tradicions més reeditades que no pas reinventades i les queixes sostingudes pel desig de seguir defensant contra invasors de les nostres comoditats el "Girona rai".

I com a bon gironí, més enllà de la bonhomia i els millors anhels per aquestes dates, ja estic pensant que el proper divendres he de pagar l'aigua, el llum i el gas. I mira per on, aquests sí que canvien d'any en any, i no per millorar! Coi de tradicions!