Em vaig passar bona part de la meva vida vinculat a un determinat partit polític. M'hi sentia a gust i pagava les quotes perquè la ideologia que representava era hereva d'unes tradicions polítiques d'esquerres i catalanistes que venien de molt lluny i que hi havien convergit després d'una llarga i dolorosa història. Pensava que si m'hagués tocat viure una situació històrica anterior, tant pel meu tarannà com per les meves arrels socials, probablement hauria acabat en alguna d'aquestes.
La vida, o la història, o com en vulguem dir, a vegades ens exigeix aquesta mena de compromisos, però ara la situació em sembla ben diferent. Els partits polítics tal com els enteníem fa 10, 20 o 30 anys ja no són en absolut el que eren, tot ha canviat i, si no ho ha fet del tot, aviat ho farà. Estem vivint un canvi generacional i de fons. "Ser" d'un partit determinat ja no és una qüestió només de fidelitat a una ideologia.
A tots ens agrada dir-nos independents, sobretot els que ens sentim ideològicament parlant dins l'ampli arc que es dibuixa entre el liberalisme i l'anarquisme. Des d'aquest punt de vista, pertànyer a un partit polític és una anomalia en si mateixa, o simplement un tecnicisme en el currículum. De fet, moltes de les formacions polítiques que es presentaran a les eleccions seran coalicions de partits, en què ningú hi milita directament, són, diguem-ho així, militàncies subrogades.
Suposo que a les properes eleccions municipals es posaran en clar algunes coses, però estic segur que l'espectre -en totes les accepcions del terme- que s'ha passejat pel nostre panorama polític fins ara ja no serà mai més el mateix. Per molts colors que sorgeixin, al final potser guanyaran els que no es defineixen. Qui ens ho havia de dir que la independència consistia precisament en això!
