Que sovint les aigües de l'Onyar baixin tèrboles és un fet al qual ens hem acostumat a Girona. Que molts dies el riu sigui un fil d'aigua i que quan s'emprenya ultrapassi els ponts que el creuen, també. Ens hem habituat als ànecs, polles d'aigua i garses que hi busquen refugi amb permís de les carpes i els cada cop més abundants gats. Fins i tot, parlant d'aigua, ens hem fet nostres les discussions sense sentit de si els rebuts del servei serveixen per pagar quadres, cultura o d'altres assumptes menys líquids. Entre tots acceptem la queixa que paguem rebuts altíssims que competeixen amb d'altres béns quotidians sense excessiva vergonya. Però mai fins ara l'aigua havia estat una arma política de dimensions tan ferotges.
La Comissió de seguiment sobre la gestió d'AGISSA, o d'investigació depenent de qui en parli, assegura un final de legislatura municipal ben humit. Però com totes les coses sotmeses a massa hidratació, corre també perill de florir-se. La gestió oligàrquica del monopoli de l'aigua, les revenges personalistes tenint com a escenari el Consorci de la Costa Brava, les regidores que enregistren subversiva i il·legalment reunions plenàries i les vergonyes exposades d'uns i altres són un insult als usuaris que paguen el servei. Començo a estar fart que alguns pensin que els ciutadans som morralla que només serveix per ser pescada amb xarxes i trames indecents. Un cop la Comissió de seguiment, o d'investigació o del que sigui, acabi la seva feina espero que se'n tregui l'aigua clara i que si cal s'actuï amb la contundència que els gironins mereixem, caigui qui caigui. Encara que això signifiqui un tret sota la línia de flotació d'algun partit, família o conspiració. I els votants no hem de deixar que ens ofeguin amb aigües podrides. S'apropen eleccions municipals i la bassa, ara per ara, és d'aigua de pantà, més que d'oli. Potser aquest cop, finalment, els gironins deixarem de tenir memòria de peix.
