Llegia al Twitter una d'aquelles picabaralles a les quals ens hem acostumat com fer el cafè cada matí. Era entre una regidora, un periodista i un activista gironins. La conversa digital acabava quan la política afirmava: "Estem indefensos davant el gran poder dels mitjans de comunicació". No puc evitar imaginar la cara del periodista amb un somriure contingut als llavis. Però rellegint la conversa m'adono que la frase conté una altíssima dosi de cinisme.
Es cert que els mitjans de comunicació s'han convertit en una eina de poder que supera qualsevol manual de cancelleria. Fa uns mesos escoltava a en Joan Manuel Tresserras afirmar que els periodistes són els nous intel·lectuals. I té raó en la mesura que el bon periodisme ajuda a generar criteri, la matèria essencial de l'intel·lecte. Però la queixa expressada per la política en qüestió no té res a veure amb aquest concepte tan racional sinó amb la pèrdua fulminant del poder de control de les opinions per part dels polítics tradicionals. I en una ciutat menuda com la nostra aquest xoc esdevé catàstrofe per qui ha quedat ancorat a la política noucentista.
Si fa pocs anys la premsa era una amenaça per a l'acció dels aspirants a governar, ara ha esdevingut un veritable auditor amb la veu augmentada sense límit per les tecnologies de la informació. Aquest excés genera, òbviament, molta morralla informativa. Però exigeix per part dels usuaris un exercici molt sa de contrast. Això no agrada als polítics d'abans. I no tinc clar si als nous els fa gaire gràcia. El control de la premsa és, ara per ara, quasi impossible. Es poden tenir mitjans afins per un temps i directors de diaris amb simpaties properes. Però ara, més que mai, és més fàcil que la veritat s'estampi a la cara dels corruptes i dels corruptibles amb una virulència que els atemoreix. Potser els polítics estan indefensos davant dels mitjans de comunicació. Però els ciutadans, gràcies als mitjans de comunicació, ja no estem indefensos davant dels mals polítics. I en temps d'eleccions això és un gran regal.
