Qui més qui menys, un dia o altre, arreplega un bon refredat. Sembla com si una ventada obscura aixequés de sobte un polsim de virus i els escampés una mica per tot arreu. Ningú se'n escapa, durant l'hivern ja podem comptar de segur que algun dia covarem una galipàndria que ens deixarà ben empiocats durant uns quants dies.

Primer és només com una punxadeta, un crit d'alerta del cos, en algun racó ignot del nostre ésser que fins aleshores no ens havíem ni adonat que tinguéssim. Després es va condensant lentament, en forma de bola, una bola pesant que es passeja pels braços i per les cames, puja per l'estómac fins a l'altura dels ulls i allà esclata com una bomba de rellotgeria.

La metralla catarral es dispersa pels pulmons i comença a produir mucositats i liqüescències de colors i textures difícilment descriptibles en un article curt com aquest. Són secrecions viscoses que es descarreguen en els mocadors en una interminable tirallonga. Durant aquests dies tenim plena consciència del món, el sentim, el notem, però darrere d'una membrana infranquejable, i el món també té consciència de nosaltres, gràcies als sorolls d'ultratomba que expel·leix el nostre cos i a la nostra veu queixosa.

Els que poden, aprofiten l'ocasió per agafar uns dies de baixa i els que no, van arrossegant-se per la vida, escampant la bona nova viral a tots els que gosen posar-se a tir. Amb els anys hem aprés a conviure amb aquests refredats, sabem que no tenen cura ni aturador, però són malalties benignes, són coses que passen, que s'han de passar i que fins i tot tenen un punt d'agradable conformitat quan et poses al llit, amb regust de camamilla, i sents aquella escalforeta del cos que d'alguna manera encara et manifesta que estàs viu.