o he vist la pel·lícula i tampoc he llegit el llibre, ara per ara no entra en les meves intencions ni fer una cosa ni l'altra, per tant, he d'anunciar que no puc jutjar el fenomen literari-cinematogràfic de la temporada. La crítica quedarà en els meus llimbs particulars, uns llimbs molt semblants a aquella caixa tancada de la paradoxa de Schrödinger, on hi havia un gat que estava viu i mort a la vegada.

I això no només em passa en aquest cas, sinó en molts altres. La vida és curta, tenim molts llibres per llegir, moltes pel·lícules per veure i hem de triar i remenar perquè, per molt que ens hi escarrassem, no podrem mai acaba'ns-ho tot. De fet, en aquesta tria obligada per la nostra naturalesa mortal, hi ha la gràcia i el sentit de bona part de la nostra existència. Cerquem la veritat, viatgem a Ítaca, però sempre ens quedem pel camí, badant.

Aquesta setmana el famós neuròleg Oliver Sacks s'ha acomiadat després de reconèixer el càncer terminal que pateix. Sacks va ser l'autor, entre altres, del llibre en què es va basar la pel·lícula Despertar(Awakenings). Ara ell, en un article al New York Times, acaba la seva relació amb la vida dient: "Per damunt de tot, he viscut com una criatura que sent, un animal que pensa, sobre aquest planeta preciós i tot plegat ha estat una aventura i un privilegi enormes".

De Sacks a mi sempre em quedarà aquella pel·lícula, magistralment interpretada per Robert DeNiro i Robin Williams, i també aquest article que acabo de citar. Diuen que el destí remena les cartes, però que nosaltres les juguem, i jo m'he decidit per Sacks i no per en Grey i, si voleu saber si el gat encara està viu o no, haureu d'obrir vosaltres la caixa, o esperar que comenci a fer pudor.