Per als que són de fora de Girona, vull dir en un radi de 150 quilòmetres al voltant de les venerables pedres del Barri Vell, us explicaré que els Manaies són una mena de comitiva de gent disfressada de soldats romans i que obre pas a la processó de setmana santa. Explicar-ho a algú de fora d'aquest cercle que acabo de dibuixar seria molt més difícil i caldria potser un article molt més llarg que aquest. Aquí ens movem en un món de sobreentesos i no ens cal especificar. Vostè ja m'entén...
Els Manaies representen una de les més ràncies tradicions gironines i reprenen el fil d'una Girona més rància encara, que alguns voldríem oblidar i que ells ens recorden marcant el pas amb la fèrria disciplina de les legions romanes. Aquest any la confraria que els agrupa -la de Crist Crucificat- celebra el 75è aniversari de la represa d'aquesta tradició, o sigui el 1940, just en el moment més fosc de la repressió franquista, quan encara morien cada dia desenes de persones afusellades als murs del cementiri, vora ?l'Onyar. Per celebrar-ho, entre altres coses, l'Ajuntament -governat per CiU- els dedica una plaça i un monument.
Just fa cosa d'un any la família del doctor Dalmau va sufragar una escultura que representa Laureà Dalmau, que fou director de l'Hospital de Santa Caterina i de l'Hospici, i membre del Parlament de Catalunya durant l'etapa republicana. Aquesta estàtua està situada just davant de l'actual Casa de Cultura i mirarà de front al monument als Manaies situat a l'altre costat.
Passant per la Gran Via es podia veure la menuda silueta impertèrrita del doctor Dalmau, ara els Manaies ens ho impediran, però el que és pitjor, el pobre Laureà de bronze haurà de suportar els discursos d'homenatge i les desfilades dels qui, quan ell havia d'exercir la seva professió en l'exili, es passejaven impunement sobre les llambordes d'una Girona grisa i atàvica, flanquejats per falangistes i soldats als quals encara els fumejaven els fusells. Francament, aquesta no és la ciutat que estimo.
