Ens vantem de ser una ciutat oberta i cultural, tant a prop d'Europa que podríem esdevenir capital de la Unió si ens ho proposéssim. Estem habituats a la queixa contínua per conjurar un control sobre els nostres governants, i ens creiem amb el dret de fer servir qualsevol mitjà per auditar el que els altres fan erigint-nos en defensors d'un malentès modernisme continuista. Modernisme de fireta que s'oposa al progrés. Obeïm a dictats esotèrics quan invoquem el dret a ser terra de privilegis i pensem que a la gent de Barcelona els convé una dosi de gironitat si volen trobar el seu lloc al continent. Però estem a les portes d'una de les proves més dures que pot patir la nostra essència gironina: les eleccions municipals.
Estem acostumats a apostar per cavall guanyador. O com a mínim al que ens fa la flaire de ser el menys dolent. Però passem per alt pràcticament sempre que no exigim als electes, o als que aspiren a ser-ho, un compromís amb el model de ciutat que volem per al futur. Acceptem sense gaire queixa que els programes electorals facin previsió de bones intencions amb una caducitat implícita de quatre anys. Que no ens preocupa com serà la Girona d'aquí a vint anys? O és que ja sabem que tot canviarà per seguir exactament igual? Ens conformem amb un progrés carregat de la miopia de quaranta-vuit mesos?
Per què no demanem, educadament, que els programes electorals incloguin una planificació estratègica de la ciutat a llarg termini? Si no som capaços de girar el que esperem de qui ens ha de manar seguirem mereixent nyaps com l'estació del TAV, amb viaductes inclosos, una indústria monotemàtica basada en el turisme, la pèrdua de l'ecosistema urbà o la dependència d'agents exteriors perquè els nostres rius es mantinguin vius. Si seguim exercint només de votants quadriannuals anirem perdent, de quatre en quatre, el dret a ser tractats com ciutadans. Després que ningú és queixi.
