07 de abril de 2015
07.04.2015
40 Años
40 Años

Àterix i Obèlix

"Entre les seves tropes cuirassades hi ha els fills de les famílies més nobles de la vila, incloses aquelles que presumeixen de progres (...)"

07.04.2015 | 15:18
Àterix i Obèlix

Sempre he estat més d'Astèrix que no pas de Tintín. Potser perquè, com als gals irreductibles de l'extrema Bretanya, les cuirasses romanes, els senglars i els pirates de baixa estofa em provoquen un cert nivell de resistència. Imagino una possible historieta, de les més de trenta que va dibuixar Uderzo, on s'explica com el guerrer amb ales al cap s'enfronta a columnes de romans amb pit daurat que bloquegen les ciutats del nord en hora punta. Mentre marxen en formació a ritme de timbal i de pil·lum, es despreocupen de com afecta el seu pas la vida dels habitants del llogarret. Cert és que el governador de la província els recorda que, tot i ser lluny de la capital, allò és Roma. I els agradi o no, tot i tenir els seus déus o ser una colla de gals descreguts, Roma és Roma. Què carai! I perquè els quedi clar, a mitja història, els soldats de l'imperi decideixen erigir un monòlit al bell mig d'una plaça que bategen amb el nom de la seva legió. I durant tres dies, o més, desfilen pels carrers tot ensenyant que entre les seves tropes cuirassades hi ha els fills de les famílies més nobles de la vila, incloses aquelles que presumeixen de progres, esquerranes i laiques. Segurament per això aquest número dels herois gals no acaba amb un sopar de taules llargues plenes de senglars cuinats al mig de la plaça de Catalunya i amb el bard emmordassat i lligat a un arbre, sinó amb una desfilada inacabable de manaies inventant una nova marxa en honor a Girona, els Sopa de Cabra tocant sobre el sostre de l'oficina de turisme i amb els senglars campant lliurement per la ciutat sense tenir por dels gals, finalment reduïts i domats. Ara, encara no he parlat de l'Obèlix, molt donat a carregar sota el braç menhirs per llançar-los pel cap dels romans i col·leccionar-ne els cascs. Fàcilment pot confondre un monòlit al mig d'una plaça de nom nou amb un menhir.

Final d'aquesta història.

O no.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook