El vigilant en el camp de sègol és la traducció literal del títol d'una famosa novel·la de J.D. Salinger que, literalment, no vol dir res. Però s'ha de dir que ha fet fortuna i ara a mi em serveix d'ham perquè vostès piquin i llegeixin el que vull explicar en aquest article. No parlaré exactament d'adolescents psicòtics, ni de problemes d'angoixa o d'inadaptació social. Els parlaré de com em sento aquests dies, quan a la meva ciutat una minoria religiosa intenta remar a la contra.
De fet cada any per aquestes dates, des que tinc ús de raó, he d'escoltar i de contemplar el lamentable espectacle dels que desfilen pels carrers disfressats de coses diverses i adorant simbologies dubtoses. Ho respecto i ho tolero, però ara, per acabar-ho de rematar, ens han instal·lat a Girona un monument on ens pretenen fer recordar constantment el que ja hauria d'haver passat definitivament al grau d'anècdota de la història.
És al·lucinant que a hores d'ara a algú li sembli normal i positiu -perquè és "una tradició"- l'exhibició de corones d'espines, fuets, martells amb claus, calaveres i altres utensilis de tortura, i que ens tractin als que no hi estem d'acord com a marginats socials o simples inadaptats, i que l'Ajuntament, que ha de vetllar per l'interès comú, ho aboni ja em sembla el súmmum.
Hem de traçar línies vermelles per aturar el fanatisme religiós, vingui d'on vingui, es disfressi com es disfressi, es manifesti com es manifesti, encara que sigui simbòlicament. I, sobretot, per molts que ells siguin o per molt de soroll que facin, no hem de perdre mai de vista el curs de la història. Hem de vigilar i hem d'actuar, ja sigui entre els carrers de la venerable Girona, en el camp de sègol, o en un de colza, ara que ja han començat a florir.
