Arisc de fer-me pesat, intentaré tornar a explicar des de l'inici aquesta història de la columna d'homenatge als manaies que fa dies que porta cua.
La Confraria de Crist Crucificat decideix celebrar un aniversari, dic "un" perquè malgrat declarar-se amb un arrelament gairebé ancestral a la ciutat, el que celebren és un 75è aniversari, o sigui el de la represa de les seves activitats després de la Guerra Civil, ampliant i augmentant la seva presència en els actes de la Setmana Santa. D'acord, jo no sóc manaia, no ho estat, ni he pretés mai ser-ho, però per mi poden celebrar el que vulguin, només faltaria. Visca la llibertat!
Proposen a l'Ajuntament la creació d'una comissió, o d'alguna cosa semblant, per tal d'involucrar tota la ciutat en el seu propòsit. L'Ajuntament ho accepta, malgrat l'evident manca de sensibilitat per part de la Confraria en haver triat una data com la de 1940, en plena repressió franquista, per ser commemorada. Primer error, però si l'Ajuntament ho accepta qui som nosaltres per a rebatre-ho. Visca la llibertat!
En aquesta comissió es demana que l'ajuntament aprovi designar un carrer o una plaça amb el nom dels manaies. L'Ajuntament, per via d'urgència busca desesperadament un espai cèntric per a reanomenar; davant la impossibilitat de fer-ho, s'inventen una plaça en el que és el passatge Emili Blanch i Roig, entre la Casa de Cultura i la Gran Via. Com a plaça no tindrà cap utilitat perquè ningú hi viu, ni ningú hi viurà mai i per tant no aconseguirà que el nom dels manaies quedi en el record de la ciutadania, però amb això fan contents els manaies i si els manaies estan contents, jo també. Visca la llibertat!
En el fons la plaça només és una excusa, el que volen els manaies és un monument, l'alcalde accepta la proposta i la Confraria encarrega a Domènec Fita la creació d'aquest recordatori perenne de l'activitat manaia a la ciutat. Em sembla bé, res a objectar, i a l'alcalde també li sembla una idea magnífica, però... segon error: l'alcalde no demana veure el projecte i els manaies i l'artista fan el que volen. Visca la llibertat!
Per poder instal·lar el monument, -tercer error- es retira la màquina del tren de Sant Feliu que aquest mateix consistori havia fet restaurar i s'exposava provisionalment -i amb reconeixement popular- en aquest mateix indret. Malgrat les sospites de l'oposició, l'ajuntament amaga les seves intencions fins al final, potser aquí l'alcalde ja comença a tenir mala consciència del que està permetent. Però hem de posar-hi el monument als manaies i tenim pressa, que s'acosta la Setmana Santa. Visca la llibertat!
Un camió descarrega el monument sufragat per la confraria i, oh sorpresa, l'artista ha inclòs sota la figura d'un innocent manaia tots els símbols dels improperis: la creu, la corona d'espines, el fuet, el martell i una calavera que sembla voler dibuixar un somriure irònic. Això no agrada a ningú, però ens ho hem d'empassar, l'alcalde el primer, perquè és obra d'un artista de reconegut prestigi, perquè són els manaies i perquè aviat seran les eleccions i s'han de buscar vots allà on sigui. Visca la llibertat!
Una colla de ciutadans indignats mostra la seva desaprovació i demana que es retiri la columna de l'espai públic, però ara ja és massa tard, s'han de buscar excuses i les excuses són bones: 1. és obra i responsabilitat de l'artista i 2. qui és l'ajuntament per a coartar la llibertat d'expressió? I a més: contra gustos no hi ha res escrit... Visca, visca la llibertat fins a l'infinit!
Arribats fins aquest punt què hem de fer? Aquest ajuntament no farà res, segur, a ells i a alguns ?altres tant els fa el monument, fins i tot diria que tant els fa els manaies, la qüestió és guanyar les properes eleccions i com menys es remeni la cua millor. Ara ha arribat el moment de petonejar criatures en els actes electorals i de sortir al carrer amb el millor dels somriures. Potser després, ells mateixos o un altre consistori, reconsideraran el que han fet, n'estic segur, i traslladaran aquest lamentable tòtem a un altre indret més discret, perquè no és una qüestió de gustos sinó de principis i perquè la ciutat no entendria que, pels segles dels segles, quedés on és.
