Molts gironins tindrem aquests dies un record d'estimació i afecte cap a en Pere Franch, que ens va deixar dilluns.

En molts àmbits ciutadans era suficientment reconegut i apreciat per la seva vinculació amb entitats com Caixa Girona i la Universitat entre moltes altres, però voldria rememorar breument algunes etapes de la seva activitat dins del món de l'esport.

En els anys 50 va practicar el rem amb èxit. Amb l'equip del GEiEG va obtenir un campionat d'Espanya en l'especialitat d'outriger de 4.

En els anys 60, encetant les seves tasques de directiu esportiu, vàrem coincidir en el CREFF de bàsquet femení, del qual va ser vicepresident i va col·laborar activament en l'ascens de l'equip de primera divisió.

Posteriorment, en els anys 70, va ser elegit president del GEiEG i vaig tenir ocasió de formar part de la seva junta directiva. Van ser uns anys intensos (aquelles reunions fins a les tantes de la matinada...), en què amb un bon equip de col·laboradors que li feien costat, va arribar a consolidar, expandir i modernitzar l'entitat i les seves instal·lacions.

Va formar part de les comissions organitzadores de la Festa del Pedal i de la Pujada a la Mare de Déu dels Àngels.

En la seva condició de president del Grup la dedicació d'en Pere va ser titànica. Vivia la seva funció amb una passió i una entrega absolutes, amb una especial habilitat per fer amics en tots els ambients, des dels integrants de l'esport de base fins als més alts directius de la llavors poderosa "Delegació Nacional de Deportes", que era qui facilitava les ajudes i subvencions que permetien afrontar els nombrosos projectes que el Grup va posar en marxa.

Permeteu-me que expliqui una petita anècdota que exemplifica aquesta habilitat d'en Pere per ficar-se la gent a la butxaca:

El 1969 es va organitzar a Girona una fase prèvia del Campionat Europeu de Bàsquet femení en el qual participaven França, Suïssa, Hongria i Espanya. En Pere formava part del comitè organitzador. Dos dies abans de la inauguració anàvem tots de corcoll amb els detalls finals (entre altres, el marcador electrònic arribava aquella nit i encara es s'havia d'instal·lar i provar). Ens van avisar que venia un alt directiu txec de la FIBA que havia de supervisar que tot estigués en ordre. Estàvem atemorits i ell ens va dir: "Deixeu-me'l per mi". Se'l va emportar de visita turística a la Costa Brava i a dinar a Palamós. Quan van tornar, cap al tard, amb el directiu internacional ben satisfet dels honors que se li havien fet, ho va trobar tot perfecte i va fer un informe en què va felicitar l'organització.

Van ser molts els que, integrants en la junta del GEiEG, que presidia, van aprendre i entendre el que és treballar per a la "societat civil", aquest concepte poc definit i valorat però que ha donat força i ha ajudat a consolidar el nostre país. Les moltes persones que han treballat i treballen desinteressadament en entitats esportives, culturals, etc., saben a què em refereixo.

Vaig acompanyar molts anys en Pere i altres amics en les seves sortides a muntanya, allà on ell era més feliç, la seva passió absoluta. El Mont Blanc i el Kilimanjaro van ser les seves fites més importants. Crec que van quedar pocs indrets o pics de Catalunya o de la resta del Pirineu (des de la Pica d'Estats a l'Aneto) que no hagués trepitjat diverses vegades. Estimava la muntanya i, amb ell, aprenies a conèixer-la i estimar-la. Cal dir que era el company perfecte per a les sortides, sempre preocupat pels altres i posant-hi aquelles dosis de broma que feien suportable el cansament.

Totes aquestes facetes d'en Pere, essent molt importants, queden eclipsades per la seva més gran qualitat, la d'amic. Ha estat aquell home sempre ocupat i preocupat pels seus amics, el que estava al teu costat en els bons i, el més important, en els mals moments, ajudant i animant a tothom de forma apassionada.

Hem perdut un enamorat de l'esport al qual va dedicar molts esforços, però sobretot, hem perdut una bona persona i un gran amic....