A aquestes altures, parlar de Joc de Trons pot resultar redundant, perquè en el món serièfil se'n parla constantment, i té l'evident perill d'incórrer en espòilers que revelin detalls encara desconeguts de la trama. Però sí que es pot parlar del fenomen en dades que permeten avaluar-ne l'abast. La sèrie adapta la saga de llibres Canción de Hielo y Fuego, de George R.R. Martin, que fonamentalment consisteixen en una metàfora política a partir de l'hàbil conjugació dels punts de vista de set regnes en permanent conflicte. Què diferencia la saga d'altres inspirades en la fantasia medieval?

Doncs, per començar, perquè Martin dosifica els elements fantàstics amb una admirable contenció, té molta cura dels diàlegs i els rols de cada personatge, i sap fer entenedora una estructura polièdrica molt complexa. El triomf de la sèrie s'articula, precisament, en la seva capacitat de fer justícia a aquest univers literari, ja que respecta els esdeveniments amb escrúpol però, al mateix temps, amb un llenguatge propi: de fet, una bona prova n'és que les seves llicències narratives envers els llibres són majoritàriament acceptades pels fans de les novel·les.

La sèrie, en termes de producció, és no només una de les més ambicioses de la seva cadena, HBO, sinó del gruix de la televisió actual. La primera temporada va costar uns astronòmics 60 milions de dòlars, dels quals 10 van servir per al pilot, i els successius lliuraments l'han incrementat fins a arribar als 75. Aquest és el pressupost mitjà de qualsevol superproducció de gènere de Hollywood. Però és comprensible tanta despesa, ja que les audiències no han deixat d'acompanyar i fins i tot s'han incrementat.

El primer capítol de la cinquena temporada, actualment en emissió, va batre el rècord de la sèrie, ratllant els vuit milions d'espectadors als Estats Units. S'acostuma a atribuir l'èxit de la sèrie a la seva combinació de sexe i violència, i també als seus imprevisibles girs narratius, però el cert és que els seus creadors, David Benioff i D.B. Weiss, han tingut altres encerts, com la seva calculada posada al dia del melodrama familiar o la solvència d'uns diàlegs carregats de simbolismes contemporanis. Tampoc no es pot menystenir la seva aposta formal, ja que el seu planter de directors (que inclou professionals com Alan Taylor, autor de Thor: El Mundo Oscuro, o Neil Marshall, responsable de la magnífica The Descent) hi exhibeix la voluntat d'innovar capítol rere capítol.

Girona, el nou regne

Winter is coming, diu la campanya publicitària de Joc de Trons. Doncs a Girona, enguany l'hivern s'avançarà. La tan pronunciada immortalitat de la ciutat quedarà consagrada a l'imaginari col·lectiu en convertir-se en el nou regne de la sisena temporada de la sèrie. A banda de l'evident impacte turístic i econòmic, l'anunci que l'equip filmarà a la ciutat de Girona té una altra lectura indispensable: la seva conversió en capital serièfila. L'abril de l'any que ve, quan s'estreni la nova temporada, mig món veurà els seus racons en una de les sèries més icòniques de la història de la televisió.

El que ens oferirà la sisena entrega és, de moment, un misteri, però sí que es pot avançar que s'hi veuran noves incursions a la fantasia, que s'hi expandiran alguns dels escenaris habituals de la ficció (i per això és tan engrescador saber que es rodarà a Girona, i tan fàcil imaginar-se en quins espais pensen treballar) i que, com ja està passant a la cinquena temporada, s'hi explicaran coses que els llibres encara no han relatat. Que la sèrie faria espòilers als lectors de les novel·les va ser anunciat pel mateix George R.R. Martin i va desencadenar una veritable controvèrsia entre els fans. Però, al capdavall, ningú no pot negar que la influència cultural de la sèrie ja està al mateix nivell que la dels llibres, i per tant, és molt lògic que tingui la seva pròpia agenda narrativa.

Els carrers de Girona tindran el privilegi, en tot cas, de saber-ho abans que ningú. I, això sí que ja ho sabem, a la sèrie els veurem amb els compassos de la famosa sintonia composta per Ramin Djawadi.