T ots som iguals i tots som diversos, l'acceptació d'aquesta premissa és el que ens permet viure en societat. Això serveix tant pel que fa als individus com a les col·lectivitats humanes i si, per exemple, la gent de Medinyà se sent diferent de la de Sant Julià de Ramis, doncs no hi ha res a dir, tot i que els individus d'un indret i de l'altre no es diferenciïn radicalment per matisos culturals o religiosos, ni pel color de la pell ni pel nombre d'extremitats.

Tot i així la gent de Medinyà vol organitzar-se de diferent manera que els altres i, a partir d'ara, tornaran a alçar bandera i escut en la façana de la seva Casa Consistorial. No hi podem posar cap objecció, només felicitar-los si això els fa més feliços, però -sempre hi ha un però- cal advertir-los que un dia o altre hauran d'ajuntar-se novament amb algun municipi veí, perquè el nostre país no es pot permetre el luxe de tenir tantes entitats municipals.

Només des d'una òptica política curta de vista i de gambals, o amb molt poc coratge i amb interessos particulars obscurs, es pot comprendre com encara continuem mantenint aquesta divisió territorial inexplicable, inaguantable i sense parangó. Nou-cents i escaig municipis és tres vegades el que hauria de ser en un país normal i encara anem reproduint-nos com les amebes.

Tots sabem el punt flac de la geografia política catalana, la sobreaundància de municipis amb tots els problemes administratius que això comporta, i malgrat tot caiem novament en l'error de crear-ne un més. Arquimedes, el savi de Siracusa, va proferir una cèlebre frase: "Doneu-me un punt de suport i mouré el món". Molts anys després, Franz Kafka li va fer dir a un dels seus personatges: "Va trobar el punt d'Arquimedes, però el va emprar contra si mateix, sembla que només podia trobar-lo amb aquesta condició".