Se sent una ràbia infinita quan tens a tocar el somni i en un sol segon tot salta pels aires. La cara de decepció exhibida amb uns ulls oberts com plats; les llàgrimes que ragen sense vergonya per ensopir el rostre; el somriure esquerdat per un gest de dolor mut que no s'atreveix a exposar-se en públic. Tant temps esperant la fita, el triomf de l'esforç i el retorn merescut de les hores de preparació durant setmanes. I tot s'esfuma en un segon malèfic, extret dels més perversos auguris. Qui va decidir que el guió havia de prendre aquesta deriva va acarnissar-se amb els protagonistes, sense miraments ni clemència. Els actors, una mica despistats en adonar-se del que realment estava passant, amb prou feines podien consolar els centenars de seguidors que feia setmanes que estaven pendents de l'esdeveniment. No encerto a saber qui és el veritable culpable. Sempre hi ha algú que, amb l'excusa de l'arbitratge, assegura que era un resultat previsible.

D'altres, els que s'ho miren amb més distància i des d'enfora, clouen lleugerament els ulls, fent veure que són molt llestos, i afirmen que era quelcom de probable. Però què voleu que us digui: jo encara tenia l'esperança de que la direcció d'Unió Democràtica de Catalunya sabria estar a l'alçada arribat el moment. Però en un sol instant, amb una pregunta més infantil que inquietant, tot es desintegra.

Els sobiranistes més conservadors, o per ser precisos els conservadors independentistes, encara intenten pair la darrera de les fuetades que en forma d'enquesta que els ha fet arribat el duranisme. Una pregunta que no només porta a l'ambigüitat sinó que explica, amb paraules incertes, que el partit està per sobre de l'interès de les persones. No sé què farà Unió a Girona. Però puc intuir què farà algun militant d'Unió a la ciutat i alguna militant amb responsabilitats.

Per cert... si creieu que semblava que parlava del Girona estàveu errats. Estic convençut de la victòria del Girona en el proper play-off. Res de cares llargues. Amunt Girona.