Vivim en un país menut, ja ho deia Joan Oliver que en la nostra comptabilitat poètica tres turons fan una serra i quatre pins, un bosc espès. Si un muntatge teatral ha de ser la metàfora de la situació actual de Catalunya, no hauria de durar més de 15 minuts i s'hauria de representar en un teatre minimalista, de barri. Fer-ho al Teatre Nacional i en un escenari que sembla una pista de tennis és passar-se tres cantonades.

Tot i així s'ha de reconèixer que L'hort de les oliveres és un muntatge reeixit, amb bons moments i amb actors excel·lents. Si encara no hi han anat, els recomano que ho facin perquè -i aquest és un dels seus punts flacs- és una obra que morirà en si mateixa i no es podrà veure mai més. I dic això no només en aquest cas, sinó en molts altres, perquè al darrere no hi ha una companyia, ni un llibret, i el fet teatral es descompon automàticament com aquell missatge de Missió Impossible.

Narcís Comadira ha bastit -i vestit- aquesta obra, ell mateix es caricaturitza en un dels personatges, en Cordelira, i es passeja d'un costat a l'altre dient el que és i no és l'obra, i nuant amb el seu discurs la metàfora teatral. El que passa és que a mi no em sembla creïble presentar la trama en una gran mansió rodejada d'oliveres, amb uns grans senyors que han de triar entre viure del suc migrat de les olives seques o vendre's el patrimoni a uns inversors russos.

El nostre país és petit, en Llach també ho deia, però és infinitament més complex que això. La metàfora em serviria per a altres països que encara tenen una burgesia, o una aristocràcia rural. Aquí ja gairebé tot està urbanitzat des de fa anys, l'aristocràcia va emigrar a Madrid i la burgesia viu d'altres rendes. Ja no queden horts, només algun hortet amb una dotzena i mitja d'oliveres i això als russos no crec que els interessi gaire.