És un descans l'arribada del setembre. Un descans per l'ànima i per l'esperit. Començo a estar cansat per un estiu només de turistes, vacances i temes repetitius. Cansat de sentir les mateixes cantarelles sobre el Vol Gastronòmic, Joc de trons, la Independència, les revenges entre barris, el TAV o els milions de candidatures per a les properes eleccions autonòmiques. Fa la impressió que la ciutat s'ha endormiscat en un malson recurrent, circular, on els assumptes necessaris siguin sempre els mateixos. Com aquella pel·lícula en la qual el personatge despertava cada matí per viure la mateixa història d'ahir. Tinc dos amics que dies enrere es barallaven al Facebook per com ha anat tot això del Vol.

Els dos defensant dues postures aparentment contraposades però ambdues carregades d'arguments forçats. Vaig patir per si es trobaven pel carrer i s'esbatussaven de debò. I, en un acte de covardia sense precedents, vaig guardar silenci distant. Però no per por a rebre, sinó per avorriment, únicament per avorriment. A molts d'altres els divertia posar zitzània i clavar piques a les esquenes dels dos contrincants com si d'un programa de tafaneries es tractés. Però m'avorria terriblement pensar que dues ments privilegiades perdessin el temps amb temes vells i d'impossible acord. I que la resta el perdéssim darrere ells.

Hi ha temes més interessants i dels que tant de bo algú molt més valent que jo obrís debat. Per què ningú parla, per exemple, de com estan alguns temes vinculats amb la Diputació de Girona i sobre els quals ja no s'escriu gairebé res? O sobre com es pot corregir el desequilibri que cada dia creix més entre els barris gironins? Per què la passera sobre l'Onyar al Mas Ramada encara segueix essent una vergonya? Què s'ha de fer amb la Fira de Girona i l'Auditori-Palau de Congressos? No voldria conformar-me a estar vint-i-sis dies més amb la sensació d'aturada general de màquines.

I sí, Albert Soler. Jo et considero el meu amic, coi!