Ben aviat començarà un nou curs escolar. Després de 37 anys de tasca docent, els darrers com a director de l'Institut Montilivi, aquest serà el primer curs que no veuré encetar com a professor, sinó com a regidor de la ciutat. Igualment compromès amb l'educació dels nostres fills i filles, però des d'una altra posició. Voldria fer, però, un balanç i unes reflexions d'aquest temps dedicats a l'ensenyament.

El primer que sobta es la quantitat ingent de lleis educatives que hem estrenat i enterrat al llarg d'aquest anys. És un fet greu i preocupant el poc consens de les forces polítiques en crear una llei de llarga durada, que permeti aplicar i pair els canvis. Al nostre país per fi tenim una llei pròpia, la LEC, consensuada per la major part dels grups parlamentaris, però qüestionada per una part de la comunitat educativa, no tant l'articulat en sí sinó els diferents decrets que el desenvolupen.

En aquest sentit, decrets com el de direcció, de plantilles o autonomia de centres estan fortament qüestionats per una bona part dels docents i, molt especialment, les forces sindicals. I tot i que personalment crec que tenen aspectes positius, cal analitzar-ne algunes parts.

L'any 2005 s'iniciaven els Plans d'Autonomia de Centre, que implicaven treballar amb planificació estratègica, definint objectius, estratègies i activitats i autoavaluant-se a fi de millorar constantment. Crec que era un bon model, ja que comportava recursos addicionals per solucionar les problemàtiques que patien molts centres: nombre molt elevat d'alumnes nouvinguts, acumulació d'alumnat amb necessitats educatives especials, etc. Per tant, es detectava el problema i es podien emprendre accions preventives o correctives a partir dels recursos esmerçats.

Ara es continua treballant amb planificació estratègica, es detecten els problemes, però de recursos pocs o cap. I els docents, a diferència de fa 10 anys, fan més hores lectives, més hores de permanència i tenen més alumnes a l'aula. És una situació completament injusta, i inevitablement disfuncional.

Pel que fa específicament a Girona hi ha molt a treballar. Sobre la qüestió dels nouvinguts, per exemple, la seva distribució en els centres públics i concertats no és equitativa: hi ha instituts amb un percentatge superior al 38% i d'altres on aquest és pràcticament nul. No podem crear una ciutat amb centres de primera i segona.

Tampoc s'ha trobat una solució als alumnes del sector est de la ciutat. Tot i la quantitat de recursos esmerçats, l'índex de graduació és extraordinàriament baix i, el més preocupant, l'absentisme i l'abandonament escolar altíssim.

Finalment, cal protocol·laritzar la detecció i solució d'aquells alumnes amb problemes de malnutrició i que cada cop són més freqüents als nostres centres. Això es fa a primària, però no a secundària. Fins ara aquests casos només s'atenen únicament si les direccions dels centres estan amatents al problema. És llavors quan s'avisa a l'administració i es cerquen solucions a nivell municipal. Perquè no s'actua d'ofici?

Com a conclusió però, i malgrat tot, coneixent als companys que deixo al peu del canó estic esperançat. Estimen i creuen en la seva tasca. Com a regidor, encara que sigui a l'oposició, intentaré estar a l'alçada dels reptes educatius que tenim a la ciutat, i donaré suport quan faci falta a tots els docents que es dediquen a millorar diàriament l'educació dels nostres fills i filles. Tenim molta feina a fer.