Fa dies que estic atrapat en una mena de corralito, no es tracta de res relacionat directament amb la meva economia ni amb el tracte que tinc amb les entitats bancàries, és un corralito més físic, per dir-ho d'alguna manera. Ho explico. Visc en un barri de Girona, Sant Narcís, que és com una mena de petit poble incrustat en la trama urbana de la ciutat. Carrers de cases blanques salpebrades per algun espai verd.

La meva plaça, a redós d'uns quants til·lers, és una de les més petites. Té forma d'«U», amb 3 veïns als costats i un parell al fons. En la reforma que hi va fer l'Ajuntament a l'inici dels anys vuitanta, es va transformar en un indret amb jocs infantils. Ara, després de més de trenta-cinc anys, l'Ajuntament ha decidit dedicar-hi alguns euros -el que val un smartphone i mig- i han posat una tanca de fusta que clou la «U» per dalt.

Aquesta barrera serveix teòricament per impedir el pas als gossos. Els gossos són éssers relativament intel·ligents, capten el sentit de les prohibicions i acaben entenent-ho, i no traspassarien aquest límit si no fos perquè els seus amos, amb una mena d'intel·ligència molt més relativa, no els obrissin la porta. No em queixaré de la tanca, benvinguda sigui, i tampoc em queixaré dels amos dels gossos perquè, veient el que fan a la resta de la ciutat, la meva queixa seria inútil.

Els veïns de la plaça, amb ironia gironina, han començat a anomenar el tancat com «el corralito». A mi em fa gràcia, sobretot si tenim en compte que aquest indret és una plaça anomenada «de Madrid». Ara en què des de la capital ens amenacen amb el corralito financer, nosaltres podem dir que ja el tenim aquí. Però a partir d'aquest diumenge potser ens haurem de plantejar retirar la tanca o canviar-ne el nom, si no volem tenir per sempre un corralito a la plaça de Madrid, oi?