la notícia de la mort del professor Joaquim Estrach Frigolé ens porta a recordar la irrepetible acadèmia Coquard i els bons temps de l´Institut on ell exercí la docència amb gran eficàcia i excel·lents resultats. La vida d´en Joaquim Estrach no va ser fàcil ni plaent. Com a tots els de la seva generació, li va tocar patir la guerra amb totes les seves conseqüències. Interrupció dels estudis, mobilització, campanya dura i exposant la vida en cada moment, acabada la contesa encara més anys de servei militar. Superats tots aquells entrebancs, que no varen pas ser pocs, enfocar el futur, en uns temps de penúria, de restriccions, d´economia flaca, de suspicàcies i recels. La seva il·lusió, el seu esforç i la seva intel·ligència li permeteren culminar satisfactòriament els estudis universitaris. En unes circumstàncies que això no era fàcilment assequible quan no es comptava amb un suport econòmic familiar considerable. Però treballant sense descans i acollint-se a la possibilitat d´estudiar com alumne lliure, per evitar la despesa que representava haver-se d´instal·lar a Barcelona, on hi havia l´única universitat del districte de Catalunya i Balears. I alternant el treball amb l´estudi aconseguí la llicenciatura en Ciències Químiques. Aquesta fou la seva titulació acadèmica; però la seva passió i el que li abellia més ensenyar eren les Matemàtiques.
En Joaquim Estrach i la seva muller, la Maria Panella dedicaren els seus coneixements, els seus dots pedagògics i la seva vocació per la docència a l´ acadèmia Coquard. Ell com a professor de Matemàtiques, Física i Química, i ella de Geografia i Història.
L´acadèmia Coquard marcà època en la història docent de Girona. El senyor Coquard , mestre d´una competència i una capacitat de treball extraordinàries, es va veure vetat per dedicar-se a l´ensenyament oficial per ser considerat no afecte al règim polític imperant. I per salvar la situació obrí una acadèmia particular, on tingué com associats i incondicionals cooperadors el matrimoni Estrach-Panella. El més curiós del cas és que aquell mestre, proscrit oficialment, tenia tan prestigi com a professional que persones que ocupaven importants càrrecs polítics enviaven els seus fills a aquella acadèmia. Entre altres, foren alumnes de Can Coquard els fills del general governador militar, i del comissari de Policia. Un oficial d´alta graduació de l´Exèrcit que tenia un fill estudiant a Can Coquard un dia comentava parlant amb els seus companys de professió, que estava convençut que qualsevol alumne de Can Coquard sabia més Matemàtiques que molts dels oficials del seu regiment. I les Matemàtiques que sabien aquells alumnes les havien après del senyor Estrach.
En aquella acadèmia es treballava de valent. Els professors donaven l´exemple i els alumnes s´hi veien obligats, amb una disciplina fèrria, sense contemplacions. Si no n´hi havia prou amb els sis dies de la setmana i a algun alumne li calia una classe suplementària el diumenge, el primer que hi acudia era el professor. Com és natural l´alumne podia considerar que era tractat amb exigència extrema. Però quan havia culminat amb èxit els seus estudis, havia de reconèixer que havia rebut unes lliçons excel·lents. Que havia tingut un professor ben preparat i que sabia fer-se entendre i que aconseguia fer estudiar.
No hi ha cap dubte que alguns gironins arribaren a ser homes de profit gràcies a haver estat alumnes d´aquell centre docent i dels seus professors, entre els quals en Joaquim Estrach.
El prestigi del professor Estrach féu que fos requerit per impartir classes de Matemàtiques, primer com a interí, al vell Institut del carrer de la Força, i posteriorment superant les corresponents oposicions, consolidà la plaça, primer a Banyoles i definitivament a l´Institut Vicens Vives, on exercí la docència fins a la seva jubilació. Ocupà el càrrec de cap d´ Estudis de l´ Institut i fou un dels professors més considerats del centre docent.
En Joaquim Estrach fou un gran caminador i un experimentat excursionista. Ja jubilat i quan ja no hauria estat prudent fer els cims mil·lenaris, continuà les més moderades excursions per les proximitats de la ciutat. Amb un grup de jubilats, cada dijous pujaven al santuari dels Àngels. Sortien a les set del matí de la plaça de Catalunya.
Arribats al santuari, entraven a la capella a cantar la Salve, i després d´un breu descans a l´hostaleria, assaborint unes galetes, prenent un cafè o una cervesa, tot seguit emprenien el retorn, per arribar a la ciutat entorn del migdia. Els dilluns, amb un altre grup, anaven a Sant Miquel. Molts diumenges al matí pujava als Àngels amb la seva muller, en cotxe. Mentre esperaven l´hora del dinar, deixava la Maria asseguda en el banc del costat de la capella, mentre ell baixava caminant, fins la Casa de les Figues i tornava a pujar. Els altres dies de la setmana, especialment a l´hivern, al migdia, tot prenent el sol passejava amb un grupet d´amics per la Rambla o per la plaça Salvador Espriu.
Era també un gran conversador i tot caminant o passejant, mantenia una animada conversa amb els que l´acompanyaven. La seva privilegiada memòria i la llarga experiència viscuda a la nostra ciutat li permetien explicar una gran quantitat d´interessants anècdotes.
El seu estat de salut l´havia allunyat de Girona els darrers anys; però els seus amics i els seus antics alumnes no l´havíem pas oblidat i hem sentit la seva mort.
