Va allargar les mans fins al vidre fred de la pantalla de l'ordinador, el maleït llumet s'havia encès. El responsable d'Aigües Ter-Llobregat al Pasteral contemplava amb enuig com la gràfica havia passat del verd al taronja i com el comptador dels envasaments anava baixant. Si no plou en els mesos de tardor-hivern, el taronja esdevindrà vermell i aleshores què farem?

La pregunta és pertinent, perquè ningú altre se la planteja. Ocupar el seu lloc en el petit despatx amb vista a les aigües verdoses del Ter, és una responsabilitat aclaparadora. Si no hi ha prou aigua, haurà de tancar l'aixeta i més de tres milions de catalans es quedaran sense dutxa, sense rentadora i sense aigua per cuinar.

Però de preguntes encara n'hi ha més. El director del complex d'on surt la derivació per proveir d'aigua potable la conurbació urbana de Barcelona està preocupat pel règim de pluges, però només de si plou en una infinitesimal porció del territori, perquè si les seves reserves d'aigua pugen o baixen en depèn exclusivament del que es recull a les petites valls de Ribes, de Camprodon, de Molló i en la part del Montseny on neix l'ignot Gurri. A la resta del país, fins i tot al Pasteral, ja pot ploure que no serveix de res.

Vivim en un país on tenim la sort de tenir un riu, l'Ebre, amb un cabal mitjà a Tortosa de 614 metres cúbics per segon i, en canvi, estem pendents dels 40 exhausts metres cúbics del Ter que arriben al Pasteral per calmar la set de més del cinquanta per cent de la població. José Saramago en el seu Assaig sobre la ceguesa, deia que «una persona comença a cedir en les petites coses i acaba per perdre tot el sentit de la vida». És exactament el que ha passat amb el Ter i és també la preocupació d'aquest home del Pasteral. Potser ningú com ell podria escriure un nou assaig sobre la ceguesa d'aquest país.