Suposo que a hores d'ara ja deuen saber -perquè tothom ja ho ha dit- que la resposta està en el vent i que les primeres preguntes les va plantejar ja fa molt de temps un jovenet americà d'origen jueu que cantava a redós de Woody Ghutrie i del cèlebre i admirat Pete Seeger. Diuen que Robert Allen Zimmerman va triar "Dylan", com a nom de guerra, en homenatge al poeta anglès Dylan Thomas, aquell que va dir una vegada que la funció de la posteritat és cuidar-se d'ella mateixa.

Suposo que la majoria deu haver escoltat alguna vegada una cançó de Bob Dylan, encara que sigui sense saber-ho. En aquest país ningú de la meva generació no va ser jove si no va interrogar-se sobre les coses importants de la vida a la vora d'un foc de camp. Potser de respostes n'hi van haver poques, però a través d'aquella mena de cançons vam aprendre que el món necessitava les nostres preguntes.

Ningú és per sempre jove i només tenim una única oportunitat de trucar a les portes del cel. Bob Dylan hi ha arribat ara pujant-hi per les escales d'un premi Nobel més que merescut. Algú s'ha queixat ja de la inoportunitat d'un premi de literatura a un simple trobador, probablement són els mateixos que destapen una ampolla de xampany, en les seus de les grans editorials, quan el premi recau en un dels autors de la casa.

Des de la talaia del nostre temps veiem com rondinen aquests gats mesquers. Suposo que han après la cançó abans de cantar-la i ja saben que els temps estan canviant, si és que no han fet del tot. La noia del país del nord ha anunciat que el Nobel era per a un cantautor i que, encara que cada vegada es faci fosc més aviat, res és impossible del tot, perquè, tard o d'hora, una gran pluja pot caure per netejar definitivament les clavegueres de la posteritat.