La pèrdua del bisbe Camprodon ha entristit, irremeiablement, la majoria de gironins i gironines, siguem creients o no. A Jaume Camprodon li va tocar ser bisbe de Girona en una època convulsa. La ciutat vivia el pas d'una dictadura ferotge a una democràcia incipient en què l'Església Catòlica Catalana havia de jugar un paper fonamental. I Jaume Camprodon, malgrat haver mostrat certes reticències inicials a ocupar tanta responsabilitat, de seguida es va identificar amb la realitat d'aquest país que tan bé coneixia. Potser van ser les seves arrels osonenques, les mateixes que Mossèn Cinto Verdaguer, o la seva visió europeista del que havia de ser la nació catalana, després de formar-se teològicament al París prerevolucionari.

Però el cert és que la influència del seu aprenentatge vital es va fer sentir en totes les accions que va fer en terres gironines. La tenacitat a mantenir ordenada administrativament l'activitat diocesana i l'especial interès per les persones, sobretot les que no tenien una vida gens fàcil, el van convertir en un bisbe molt estimat. I ell mateix sempre va demostrar una devoció profunda per la ciutat i la seva gent. De fet, un cop acceptada la seva jubilació per part del Vaticà, va escollir la residència gironina de les Germanetes dels Pobres per passar-hi els darrers anys.

El seu humanisme indefectiblement catalanista ja es va posar en evidència l'any 1985, en ser un dels bisbes que va signar el document Arrels Cristianes de Catalunya. Sense por ni vergonya, hi afirmaven: «Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, (...) i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d'un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats». Que el seu exemple de coherència ens acompanyi en el camí que com a ciutat i nació tenim per endavant.