rec recordar que les primeres escales mecàniques que vaig veure van ser les d'El Corte Inglés de plaça de Catalunya, als anys seixanta del segle passat. Per a un nen de Girona com jo, allò era el màxim exponent de la revolució tecnològica. Recordo també, i suposo que aquesta experiència la compartiré amb molts altres, que el meu primer vol de motor va ser en l'avió del Tibidabo i el meu bateig marítim, a les golondrines del port.

Després de gairebé cinquanta anys, puc dir que les meves aventures per mar no han estat gaire més interessants que aquell primer viatge iniciàtic, que l'avió l'he utilitzat només en comptades ocasions i que les escales mecàniques em continuen produint el mateix estupor que la primera vegada. Sempre dubto en posar-hi el primer peu i encara dubto més quan he de sortir-ne. Em fa l'efecte que aquells queixals metàl·lics se m'han de cruspir sencer.

La meva difícil relació amb la tecnologia va lligada amb la vertiginosa velocitat amb què l'Homo sapiens ha encarat la darrera fase del seu cicle evolutiu. Abans, posem per cas, algú inventava la roda o el foc i res canviava substancialment en 10.000 anys. Aquells éssers de les cavernes no estaven pendents de l'Steve Jobs de torn i vivien feliços sense haver d'actualitzar permanentment el software del seu garrot, ni les aptituds professionals en el seu currículum vitae. Ara hi ha novetats tecnològiques cada temporada que ens fan replantejar profundament el nostre comportament social.

Aquesta renovació permanent ens fa pensar que sempre hi ha una primera vegada, que la nostra vida és finita pels dos extrems i que tants dubtes hauríem de tenir per tot allò que hi ha després de la mort com per tot el que hi ha abans. Però les úniques certeses que realment hem inventat els Sapiens són les dates de naixement i de defunció, la resta són partícules que voleien per l'univers i el grapat de mentides que farceixen les nostres dades biogràfiques.