bans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l'indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d'informacions addicionals, encara que l'interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l'Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s'ha proposat anar. És relativament fàcil i eficaç, sempre que no t'equivoquis, i en comptes de posar «L'Hospitalet del Llobregat», posis «L'Hospitalet de l'Infant», o intentis arribar tossudament al lloc indicat, sense tenir en compte que és un carrer per a vianants, que està tallat per obres o que una riuada sobtada ha fet pujar el nivell de la riera fins a l'altura del manillar.
Tret d'algun accident tràgic, tothom va allà on es proposa i els que no, també acaben agraint el canvi. Els problemes més aviat sorgeixen dels mals hàbits i les addiccions que provoquen les noves tecnologies. Hi ha gent que ja no sap sortir de casa sense l'ajuda del GPS i potser, arribats a aquest punt, ens convindria recordar aquella frase de John Steinbeck, quan afirmava que «No són les persones que fan els viatges, sinó els viatges que fan les persones».
