A Girona no tenim, en general, un problema de convivència; i amb els pisos turístics tampoc. Des que els mitjans varen fer públics els problemes que causen als veïns la proliferació excessiva de pisos turístics a Barcelona, a Girona vivim un debat càndid, per poc elaborat i manca de rigorositat. Un debat sobre el turisme i els seus efectes que tendeix a simplificar entre blanc i negre, bons i dolents, defensors i opositors, i que està generant una corrent de fons que en molts casos desemboca en una turismofòbia que sembla desproporcionada i no representa la major part de la ciutadania.

És evident que l´augment dels habitatges que els gironins destinen a pisos turístics és una tendència que ha reeixit gràcies a les noves fórmules de comercialització que ofereix Internet, i gràcies a un augment del turisme urbà que es viu arreu. Som a tan sols 100 quilòmetres de Barcelona, una de les principals destinacions europees; i hem fet entre tots una ciutat atractiva per als visitants, que vénen atrets per la qualitat del nostre entorn, la nostra gent i el nostre patrimoni arquitectònic, cultural i gastronòmic.

Ha augmentat el turisme, és cert. Com també és cert que gràcies a això hem pogut suportar millor els efectes d´una crisi econòmica duríssima. Però a Girona no tenim el mateix problema que a Barcelona, sortosament ni ens hi acostem, malgrat l´assimilació que s´intenta fer des d´alguns sectors. I els pisos turístics en són un bon exemple. A Girona, segons les últimes dades extretes de la Generalitat, hi ha 417 pisos turístics registrats. Això és un 0,8% dels 48.444 habitatges totals de la ciutat. Una mica més de la meitat es concentren al Barri Vell, com passa amb els nuclis històrics de totes les ciutats amb atractiu turístic d´Europa. Més enllà de la xifra, la situació seria preocupant si aquest augment produís una substitució del veí pel turista. Seria llavors quan hauríem d´actuar, però al Barri Vell això no està passant. És més, el 2016 el Barri Vell va arribar al rècord històric de 3.160 persones empadronades, un 2,9% més que el 2015. Una dada que contrasta amb l´augment del 0,7% d´empadronats en el conjunt de Girona ciutat: quatre vegades menys. Aquest augment d´activitat turística i veïnal al Barri Vell ha provocat la reaparició d´un comerç de proximitat que havia desaparegut, i també la creació d´un comerç d´artesania i de dissenyadors sobretot del sector tèxtil que mai havia existit. Ens n´hem de felicitar.

En tot cas, com pot ser que augmentin alhora els pisos turístics i els habitants? Una resposta és la rehabilitació. Precisament, el turisme ha servit en part per posar en el mercat edificis d´habitatges que estaven buits i en un estat certament deficient, i que s´han rehabilitat amb finalitats turístiques, però també residencials i de lloguer tradicional. Els preus han pujat, és cert, però ho han fet en un context alcista del mercat de l´habitatge, després d´anys on el sector de la construcció ha fregat l´activitat zero, i per tant no ha generat nou estoc. Un augment, per cert, amb percentatges molt inferiors als de Barcelona i similars a les altres ciutats de la comarques gironines. En tot cas, una part dels nous pisos que s´han posat al mercat han demanat llicència d´ús turístic, però això no vol dir que no es destinin a lloguer no turístic. De fet, molts han demanat llicències preventivament i degut als rumors infundats d´una moratòria a la ciutat. La qüestió és que hi ha demanda, lentament s´està recuperant estoc, s´estan posant al mercat pisos que estaven buits, i es rehabiliten finques senceres que en algun cas fregaven l´estat ruïnós. Aquesta tendència va molt més enllà del pis turístic, per més que alguns ho vulguin simplificar així.

D´altra banda, els pisos turístics són sobretot utilitzats per un turisme de qualitat, representatiu del visitant que tenim a la ciutat: famílies, ciclistes, visitants atrets per la nostra cultura i la nostra gastronomia. Aquest és el nostre model, no el de comiat de solter ni el d´oci nocturn descontrolat. Un model que hem cultivat amb encert, i que té poc a veure amb el que es veu a determinades zones de Barcelona. Reitero, Girona i Barcelona som en aquest sentit dues realitats completament diferents. La prova és que no ens consta a l´Ajuntament cap denúncia per aldarulls en pisos turístics.

Dit tot això, és evident que hem d´estar amatents i controlar-ne l´evolució. Per això estem a punt d´iniciar el Pla Estratègic de Turisme, que definirà els objectius, els límits i les accions a desenvolupar en el futur. Però no esperarem a aquest pla per començar a actuar en situacions molestes que sí tenim constància que està provocant el turisme (no els pisos turístics) als veïns del Barri Vell en el seu. Entre d´altres, i com detallarem ben aviat, prendrem accions per evitar les concentracions de gent al carrer de la Força, que en alguns moments dificulten el pas dels veïns; o l´ús de megàfons i altres artilugis que alguns guies turístics utilitzen en les rutes per la ciutat. Aquestes no són les maneres amb què volem que es desenvolupi el turisme, i per això hi actuarem ben aviat modificant les normatives pertinents.

Som una ciutat turística. Això no és dolent, al contrari, perquè molta de la nostra gent en viu en major o menor mesura, de manera directa o indirecta. El que hem de fer és vetllar per integrar sense tibantors el turisme en la ciutat, conjurant-nos per potenciar la nostra autenticitat i singularitat. El turisme urbà ha arribat per quedar-se, i les ciutats modernes som les capaces de discriminar les oportunitats de les amenaces, i les que actuem amb criteri sabent com potenciar la nostra marca i convertir-nos en ciutats atractives: per venir-hi de viatge, però també generar intercanvis culturals, per potenciar l´activitat inversora i empresarial, per atraure estudiants i docents universitaris, per incorporar talent, o per fer-hi congressos i jornades.

Per tot això entenc tant important no convertir artificiosament el turisme en un problema, sinó en un repte i una nova font de noves oportunitats. Girona som una ciutat hospitalària, que ens agrada rebre bé el visitant, i que sentim orgull quan la gent de fora ens elogia. Ens elogia perquè som com som, genuïns i únics. I no deixarem de ser-ho.