Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l'endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l'havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu.

Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s'exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s'havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen.

La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la semblança amb la gorra frígia, i la va reivindicar com a símbol de llibertat, però les gorres de visera que cobrien les testes dels nous revolucionaris van esborrar aviat aquest intent. Més o menys en la mateixa època en què ja començava a popularitzar-se la imatge del Che amb boina, a mi em va sorgir la necessitat de posar-me una barretina. Recordo que a l'estiu els turistes em paraven per fer-se una foto amb el « typical catalan». Evidentment aviat me'n vaig cansar i vaig donar la batalla per perduda.

Però m'estranya que ara no es tornin a portar, perquè coses molt més rares es veuen pel carrer i el simbolisme de la barretina és espectacular. En aquests moments, quan ja no tenim pessetes i veiem com el nostre destí està tutelat en virtut de l'article 155, potser faríem bé de tornar-nos a posar la gorra frígia dels vells catalans, plegada plana o de garbí, com a símbol del valor que s'espera de nosaltres i del nostre atàvic afany de llibertat.