Quan tornava dissabte de la manifestació que es va fer a Barcelona reclamant l'alliberament dels presos polítics, vaig veure més caps pendents dels telèfons que de la conversa amb el veí. Passava en l'autobús que em va tocar agafar, en la gent que caminava i en la jungla de vehicles particulars que es barallaven per sortir Meridiana amunt. I tothom comentava l'última notícia. La quantitat de manifestants, les reaccions d'uns i d'altres, les passades dels helicòpters vigilants, les anècdotes certes sobre l'estada dels presoners, i sobretot, les incertes. La previsió sobre les llistes per a les properes eleccions, el que passarà l'endemà, qui serà president o presidenta de la Generalitat, i sobretot, com reaccionarà Madrid. I, mentrestant, pels canals «oficials», les velles entitats i les noves, bombardejaven amb convocatòries, contraconvocatòries, crides i contra crides. Ara una nova trobada, una nova consigna. Ara un nou lema, una nova acció. Però molt en el fons tot segueix essent vell.
Segueix caduca la manera de fer política d'uns i d'altres. És de fa dos segles la manera de concebre les accions populars. Són antigues les fórmules que fabriquen els nous líders i l'alquímia que es fa servir per regenerar les capçaleres de les iniciatives polítiques. I quan les feres ensumen les feromones lligades a l'inici d'un procés electoral, ja res les pot aturar. Ahir vam assistir a l'emergència de nous arguments vinculats al molt ben anomenat «procés». Ara resulta que per alguns dels que abanderaven l'opció independentista no estàvem preparats; per als opositors se'ls posa la campanya ben encarada; els tebis i oportunistes ara demanen explicacions mentre pacten amb antics dimonis. Ara.
No han entès res. Absolutament res. No passarà el que els polítics decideixin que passi. Passarà el que nosaltres, els mobilitzats d'un i d'un altre costat, voldrem que passi. Fins i tot, que no passi res, si decidim seguir enganyats per les feres i seguim vestits de xaiets.
