M'imagino un paisatge a les sis del matí, perquè un paisatge abans que res és una història i les bones històries arrenquen sempre a trenc d'alba, quan tot just comença a brillar la gebrada en els marges, quan els camps semblen els llençols arrugats que treus de la rentadora i la sorra dels camins és una dentadura que et rosega la sola de les sabates.

Quan les ombres de la llarga nit encara ronden entre els pobles escampats per la plana i la fumarel·la de les xemeneies comença lentament a revifar, arriba aquell moment en què un irreal esclat de llum dibuixa una franja rogenca entre les muntanyes de llevant i els núvols, i sembla que l'horitzó s'hagi d'esquinçar per la part més feble. Però tot torna a la prodigiosa normalitat hivernal.

Amb el temps he après que els dies d'hivern s'assemblen entre ells i les seves nits també, igual que les famílies que s'asseuen a taula per Nadal i reprenen, a la seva manera, les mateixes cuites cada any. Només de trast en trast sorgeix un crit, una follia, entre l'aire glaçat de la matinada, quan les vaques del mas encara dormen a la palla, quan l'aigua del riu encara s'encanta sota la panxa d'un pont de pedra i el primer tren de rodalia encara ha de sortir de l'estació de terme.

M'imagino habitant en aquest paisatge efímer, però mutant i insistent a la vegada, un paisatge vivent, com un pessebre amb figures minúscules, el centre del qual és sempre una casa als quatre vents, coberta de teules tacades de verdet i eterna com el temps. Enmig d'un temps enyoradament nevós, veig una casa flanquejada per un xiprer que assenyala cap al cel i un saüc que s'agenolla, una casella vigilada de prop per un campanar que mai dorm i que marca el pas de les hores -tunc que tan tunc- escampant harmonies de bronze entre els arbres.

És un paisatge que he recreat infinitat de vegades en la meva imaginació, agafant retalls dispersos de la memòria i cosint-los a mà amb fils de color daurat. M'ho imagino vora l'escalf d'una llar imaginària, però sé que no és cert, que només és una quimera, i la realitat s'acaba imposant. Sé que no es fa el pa sense llevat i que la casa es fondrà com ho fa el gebre, que el paisatge realment només és un llençol arrugat i que, com tantes il·lusions nadalenques, sé que tot acabarà de sobte, com quan els fills obrien el regal del tió i resultava que no portava piles.