Us han dit mai, per fer-vos sentir massa vells, que sembleu «de la vella escola»? A mi sí. I no em fa tanta ràbia com podria pensar l'agressor, normalment d'una quinta més jove que la meva. No em molesta perquè l'escola vella a la qual em va tocar anar era un bon espai docent. Vaig aprendre en català i en castellà. Em van ensenyar a escriure, a llegir i, sobretot, a pensar. Vaig aprendre sobre la història d'Espanya i de Catalunya, contextualitzant l'evolució dels dos països en l'Europa que ens ha tocat, la que ens va precedir i la que deien que volien fabricar, a sopluig d'un món en constant evolució. Em van parlar de l' Arciprestre de Hita, de les Homilies d'Organyà i del Petit Príncep. Suspenia les derivades en castellà i aprovava la tectònica de plaques en català. Feia moltes més faltes en català que en castellà. I avui, que soc menys menut però molt més alumne que mai, lamento no parlar més idiomes per saber molt més del món. Per això m'ha afectat la conversa que aquest matí he mantingut amb la Ruth, mentre fèiem el cafè a la cuina. Més o menys ha anat així: «[Jo] Avui coneixeré la filla d'un dels escortes de Lluís Companys. [Ella] De qui? [Jo] De Companys. Saps qui era Companys, oi? [Ella] Ni idea. Un polític? [Jo] No us han parlat de Companys a l'escola? [Ella] Nop (que és com un «no» però en llenguatge adolescent. [Jo] No m'ho crec. I de la república, de la guerra civil, de Franco? [Ella]. Nop (ja sabeu de què va). Vam arribar només a la revolució francesa. [Jo] Teniu grup de whatsapp els de primer de batxillerat, oi? Pots preguntar si algú sap qui és Companys? [Ella] La Paula ha penjat un resultat de Google».

Ja sé que sona molt carrincló, però als de la vella escola el tema de la llengua més aviat ens preocupava poc. Per no dir gens. Ara resulta que la culpa, diuen els de Madrid, és el model català, tossut en la immersió. Quan potser la culpa és de la disbauxa de les lleis educatives, tossudes en la manca d'inversió.