Veia a la tele, un xic divertit, com un grup de persones reclamava la llibertat dels presos polítics fent una caminada de 24 hores al voltant de l'antiga presó Model de Barcelona. Salvant totes les distàncies, la imatge em recordava als peregrins caminant al voltant de la pedra sagrada a la Meca. O a les processons cristianes voltant pels carrers empedrats de Girona. Perquè, com explicava algun dels participants, la seva marxa era més aviat un acte de fe que no pas una acció útil. Una activitat que buscava més potenciar l'autoestima, la flama de la lluita i l'agermanament solidari dels qui participaven. Més enllà dels vianants que havien d'apartar-se del seu camí, o dels veïns emprenyats quan a les passes dels manifestants s'hi va sumar un escenari amb música, la veritat és que ni a M. Rajoy, ni a la Soraya, ni a Pedro Sánchez, ni a Pablo Iglesias i ni al jutge Llarena, els va provocar la més mínima emoció tot plegat. Com algunes de les accions que l'independentisme està inventant els darrers mesos. Cal mobilització? Sí! I molta! I sense parar. Però potser va essent hora de començar a concentrar esforços, energies i creativitat en gestos que permetin molestar els qui han de posar remei a la situació. Començant pels de casa. Segurament si, abans de manifestar-nos davant del govern civil, ho haguéssim fet davant de les seus dels tres partits republicans, alguna cosa hauria canviat. El més probable és que a hores d'ara haguéssim tingut un front comú, unit i sense fissures, per confrontar el projecte independentista al del rival. I probablement haguérem aconseguit sumar més d'un indecís.

Les darreres victòries judicials a Europa són fites importants en la llarga i dura peripècia cap a la llibertat nacional. Però han fet emprenyar els adalils de l'Estat espanyol. Així que caldrà esperar la seva resposta ferotge i desfermada. Ara més que mai tocarà ser creatius, audaços i precisos en les accions al carrer. Ja no és temps d'actes de fe. Ara toca mobilització, mobilització i mobilització.