Compartir pis a Girona, elecció o necessitat?

Laura Arana i Tània Canet: "La propietària ens va voler pujar 150 euros el preu del lloguer". Marc Martí.

La Tània Canet i la Laura Arana, de 29 anys, comparteixen pis des de fa sis anys al barri de Sant Pau. Durant els cinc primers van viure en un pis del carrer Universitat de Montpeller que els costava 450 euros al mes, però quan es va acostar el venciment del contracte, van començar els problemes: la comunitat havia instal·lat un nou ascensor, de manera que la propietària-amb qui la relació no era massa fluida- va voler cobrir el cost apujant-los 150 euros el lloguer. La Tània i la Laura sospiten que, en realitat, el que volia era poder llogar el pis a algú altre de qui en pogués treure més benefici, com al final s'ha comprovat: els nous llogaters paguen 200 euros més pel pis.

ELENA AUÑÓN: «Amb tot el que està passant, és molt difícil poder viure sola»

Elena Uñon: "Al Barri Vell s'han notat molt els pisos turístics". Marc Martí.

Deu anys. Aquest és el temps que fa que està compartint pis Elena Auñón: va començar als divuit, quan va venir de Palamós a estudiar la carrera a Girona, i segueix fent-ho ara. En total, ha viscut en set o vuit pisos compartits a Girona i en quatre més a Santiago de Compostel·la, on va viure tres anys. I malgrat que després de tant de temps comença a pensar que li agradaria viure sola o en parella - «no em veig als 35 anys compartint, a no ser que sigui amb un amic»-, de moment li toca aguantar: amb un contracte temporal, vol estalviar tant com pugui. «Si realment volgués viure sola ho podria arribar a fer, però suposaria un esforç econòmic molt gran», assenyala. En aquests moments, comparteix habitatge amb un noi i una noia a la Rambla de Girona.

Amb divuit anys, l'Elena explica que viure en un pis d'estudiants era la situació ideal. «Era just el que necessitava: socialitzar-me, fer amics en una ciutat nova i no haver de pagar gaire de lloguer», recorda. Deu anys després, reconeix que si segueix compratint pis és, sobretot, per motius econòmics: «Amb tot el que està passant, és molt difícil viure sola: els lloguers pugen, els sous es mantenen igual i a Girona cada cop hi ha més pisos turístics, de manera que al Barri Vell s'ha notat molt», assenyala. «Els propietaris s'han adonat que si arreglen una mica el pis en poden demanar molt més; i això quan no et fan fora directament per fer pisos turístics», afegeix.

Per a l'Elena, el millor de compartir pis és quan tens bona relació amb els companys i hi ha bon ambient a casa. «Aprens a adaptar-te: si saps que a algú li molesta la música o que portis convidats, mires d'anar amb compte», assenyala. En canvi, quan la relació no és tan bona, la situació és més complicada de portar. «A vegades arribes a casa després d'un dia dur i no tens ganes de parlar. Si t'hi portes bé ho pots dir, però si no, has de fer l'esforç i això és un pal», considera. El pitjor, però, és quan els companys no compleixen amb uns mínims de neteja i convivència: «Quan no hi ha respecte, et veus privada de la teva llibertat», subratlla. Tot i això, de moment seguirà compartint un temps més.

DAVID PARDOS: «En aquest país predomina la cultura del totxo, però a la resta d'Europa, no»

David Prados: "Si guanyés més, segurament viuria sol, però no millor." Aniol Resclosa.

En David Pardos va començar a compartir pis quan es va emancipar, als 29 anys. Ara en té 35 i segueix compartint perquè considera que és la millor opció per a l'estil de vida que vol portar: li permet treballar a mitja jornada i poder tenir temps per a ell. Aquesta opció vital, doncs, és a hores d'ara incompatible amb pagar tot sol un elevat preu de lloguer.

En David calcula que, en els sis anys que ha estat compartint pis, ha tingut vuit companys -o majoritàriament, companyes- estables. Al principi va compartir habitatge amb diverses hostesses de Ryanair, fet que li va permetre millorar molt l'anglès, i quan l'aerolínia va traslladar bona part dels seus vols a Barcelona, van començar les entrevistes per trobar nous companys.

Fins ara, diu que ha tingut «molta sort», ja que amb tots s'hi ha portat bé i li ha servit com a experiència: «En general, relativitzes més les coses i aprens a enfadar-te només per allò que és realment important», indica. El més complicat de la convivència, assenyala, són els sorolls, especialment a la nit, i la neteja. Però amb el temps ha après a gestionar millor aquestes situacions: «No es tracta de dir 'fes això', sinó 'hauries de fer això'. Si dius les coses bé, la gent respon millor», indica.

En David reconeix que, si cobrés més, probablement viuria sol, «però això no vol dir que visqués millor». Al contrari: creu que, si hi ha bona relació amb els companys, és molt millor compartir pis, perquè «és més agradable trobar-se algú a casa quan tornes al vespre de treballar i explicar-los com ha anat el dia». En aquest sentit, apunta a la importància que té saber escollir bé els companys: «Sovint te la jugues, perquè et mous per sensacions, primeres impressions... però al final, la gràcia del lloguer també és que, si no estàs a gust, pots agafar els trastos i marxar». Ell és un ferm defensor del lloguer: «En aquest país predomina la cultura del totxo i la propietat, però a la resta d'Europa això no passa pràcticament enlloc», recorda.