Quan acaba la primavera i el sol es desgrana en diminutes espurnes sota els til·lers, quan els mitjons comencen a fer nosa i a les camises apareixen les primeres taques de suor, quan els veïns de l'escala comencen a cridar a deshora i la nit es condensa com una massa gelatinosa, quan les criatures comencen a albirar -més enllà del desig dels seus pares- un paradís de vacances inesgotables, com un miracle inexplicable, apareixen a la fruiteria de la cantonada les peres de Sant Joan.

Són petites i una mica bonyegudes, de pell cruixent i granelluda, de color groc amb tints vermellosos, de gust delicat i de carn sucosa, que es fon entre les dents com un record d'infantesa. Les peres de Sant Joan són un objecte fràgil, un fruit efímer que té un punt crític de maduració i que s'ha de menjar a grapats quan és el seu temps, uns dies de juny al voltant de Sant Joan i de Sant Pere, que -com totes les coses bones de la vida- es compten amb els dits de les mans i a vegades encara en sobra algun.

Les peres de Sant Joan són l'inici de la meva particular cursa frugívora, que continua amb el vellut dels préssecs de vinya, amb la carnosa vermellor de les xíndries, amb la dolçor dionisíaca del raïm moscat, amb la voluptuositat de les figues de coll de dama i que acaba indefectiblement amb la parsimoniosa cadència de les magranes.

Ara, en què sembla que la fruita es planta directament dins d'una cambra frigorífica i que en els restaurants només t'ofereixen els gustos exòtics de països estranys, les peres de Sant Joan encara es resisteixen a ser vençudes per la modernitat abassegadora d'una gastronomia que anomenen «de fusió» i que és una de les enganyifes mortals d'aquesta època en què tot porta imprès amb tinta indeleble la seva data de caducitat.