Són passades les sis de la tarda al carrer Triola, al selecte barri de gironí de Palau, on, des de fa més de dos mesos, una família ocupa il·legalment un luxós xalet valorat en més d'un milió i mig d'euros. Anomenats «ocupes de luxe», els veïns des de llavors estan preocupats perquè aquesta modalitat es pugui estendre a altres finques del barri.
Els primers a arribar són un matrimoni d'immigrants marroquins. Expliquen que hi viuen perquè no tenen sostre, i la família que va ocupar primer la casa, en veure'ls en una situació desesperada, els va convidar a quedar-se a viure a una cabanya de troncs que hi ha en els més de 3.000 quadrats de la mateixa finca. La dona assegura que serà millor que l'home que viu allà no vegi el periodista. «És molt violent. Si et veu aquí fora et pegarà», assegura, espantada.
Quan ja estan a punt d'entrar, obrint a mà una pesada porta de ferro per poder accedir amb el seu cotxe, arriba en un escúter la mare de família ocupa. Comenta que la seva situació no és la desitjada per ella, que no voldria viure així. Que quan va sortir el reportatge en aquest diari sobre els «ocupes de luxe» publicat pel mateix periodista que la interroga, es va sentir avergonyida que la seva història personal l'hagués portat fins a aquell ostentós xalet de Palau.
La seva història, amb rivets particulars, segons explica l'ocupa, és la de molts desnonats a qui les hipoteques van jugar una mala passada i van ser desnonats pels bancs. «Jo vivia en un pis del carrer Oviedo, el meu marit va anar a la presó, em vaig quedar sense feina i amb dos fills. Així que el banc es va quedar amb la meva casa. Quan el meu marit va sortir de la presó, ja no teníem on caure morts. Vam anar a Salt, ens vam ficar en un edifici ocupa. L'ambient ens va semblar pèssim per als nostres fills. Hi havia drogues, xeringues pertot arreu... Què podíem fer llavors? Vam decidir buscar per internet pisos de bancs i vam trobar aquest lloc», comenta l'«ocupa de luxe». Una espècie de venjança als bancs que en el seu moment la van deixar al carrer. «No volíem fotre cap propietari, solament els bancs», assenyala.
Diversos veïns, propietaris de cases d'un dels barris més acabalats de Girona, on el metre quadrat es troba valorat en 2.500 euros, s'acosten a veure què passa amb aquest grup que parla a la porta de la casa ocupada. «Utilitzem el domicili per empadronar-nos, encara que l'ajuntament no s'ha posat en contacte amb nosaltres ni ens ha ofert cap ajuda», comenta l'ocupa. «Tinc dos fills, no tinc on anar, i no ens fan cap gràcia les amenaces de la policia, que ja ha vingut i ens ha dit que hem de marxar d'aquí», assegura, confiada, alhora, que no podran entrar al domicili. «El meu marit és expresidiari i li és molt difícil trobar feina, però tan bon punt puguem mantenir-nos, deixarem la casa», afegeix.
El cas sembla un peix que es mossega la cua. El xalet va pertànyer a un inversor que en el seu moment, l'any 2012, va ser desnonat i obligat a deixar la propietat. Els bancs van generar una onada de desnonaments, i ara són els desnonats els mateixos que ocupen un xalet, també expropiat, valorat en més d'un milió i mig d'euros. Estrany karma d'una societat on la bombolla immobiliària va deixar, en la seva ona expansiva, una sèrie de víctimes aleatòries: desnonats, veïns, societat.
Els veïns consultats, malgrat assegurar que no tenen problemes amb la família, desconfien que els «ocupes de luxe» marxin en un breu període de temps. L'habitatge és un xalet de 794 metres quadrats construïts en una parcel·la de més de 3.000 al barri de Palau. Edificada sobre el carrer Triola número 29, un dels sectors més selectes i amb les propietats més cares de Girona, compta amb unes magnífiques vistes a les Gavarres. El seu preu de venda és d'1.576.000 euros i té, entre altres comoditats, piscina interior, jacuzzi i vuit habitacions.
La llegenda urbana
Comenten pel barri que la casa va pertànyer a l'amo d'una constructora que es va veure forçat a vendre-la quan va començar a inflar-se la bombolla immobiliària. En aquell moment, l'any 2009, només havia aixecat els fonaments al mig de la finca, la qual cosa impediria més tard que es pogués dividir i vendre en parcel·les més petites.
Anys després, reprendria el projecte un empresari gironí que va acabar de construir la casa, no sense deixar-s'hi bona part del seu capital. Embargat pels deutes, el Banc Sabadel li va embargar el domicili, de manera que ell va decidir canviar el rumb de la seva vida i va marxar al Brasil. Des que la finca va passar a les mans del Banc Sabadell, veïns preocupats pel temor que la casa pogués ser ocupada van demanar al banc que fos tapiada, acció que no es va arribar a dur a terme. Pel fet que la casa mai va portar sort als seus ocupants, es comenta pel veïnat que «deu tenir una maledicció». «Tothom que hi ha viscut ha acabat molt malament», afirma un veí.
La història de la família «ocupa de luxe», expropiats de casa seva per un banc i que es fan seva una propietat expropiada per un altre banc, forma un fris tan català com modern. Com si Girona i tot Catalunya comprimissin la seva realitat social en l'escenari teatral d'una casa ocupada.
En aquesta casa, al seu carrer, succeeix quelcom més que una ocupació i un possible desnonament. Es reprodueixen, com a tot Espanya, les seqüeles de la història dels bancs i la societat de consum dels últims anys.
