Covards

Fa dies que sento massa vergonya. I no sé ben bé si és culpa de la meva covardia o perquè, com diu qui em vol consolar, evito el conflicte. Em vull explicar. La setmana passada va ser el dia internacional de l'orgull LGBTI. I, més enllà dels actes i manifestacions, la comunitat va pintar algun pas de vianants amb els colors de l'arc de sant Martí, identificador de la seva lluita. Mentre esperava a poques passes d'un d'aquests passos tunejats, tres persones es van aturar a fer una fotografia dels colors. Una d'elles, en to innocent, va preguntar « ¿y esto tan bonito?». I el va respondre un dels companys: « lo han pintado los maricones para decir que son maricones». El to de veu de la conversa era prou alt per incloure'm en els estúpids somriures que van seguir per part dels tres. I vaig sentir vergonya. No perquè a la Girona del segle XXI hi hagi encara ignorants que facin servir un llenguatge groller. Ni perquè encara hi hagi algú que a hores d'ara, a la ciutat que presumeix de ser capital cultural, no sàpiga que l'arc de sant Martí respon a una lluita que encara ha de recórrer massa camí. No. Més aviat vaig sentir vergonya de mi mateix per no dir res. Per mirar-me'ls com un estaquirot i ni dir ni fer res.