En una noche oscura...

La Noche Oscura del Alma

San Juan de la Cruz

La gràcia de Ciutat de X és que sempre que giravoltes pel Laberint trobes algun passavolant que vol trametre´t una teoria o reflexions sobre qualsevol cosa; per més que vulguis gaudir del silenci nummulític, t´engalta un discurs que deixa Cícero com un aprenent. Si optes per l´immobilisme i t´asseus a qualsevol terrassa d´un dels bars, cafès, bistrots o restaurants, pots estar segur que els clients, si n´hi ha, sempre et reben amb mirades que perforen la teva ànima; si els fas el pes, sempre hi ha algú que et dona conversa, fins i tot si tu, per la raó que vulguis, no tens ganes de garlar. Estava així l´altre dia, assegut al Quo Vadis. Al costat de tres taules, que eren ja ocupades quan vaig decidir seure i demanar un vermut. La cerimònia de l´escrutini acabada, el senyor tocat i posat més proper se m´adreçà sense pensar-hi més del compte. Ja sé que li semblarà rar que li parli sense que ningú ens hagi presentat, però estic segur que vostè entendrà el que vull dir-li, és més: s´interessarà pel meu relat. Vaig intentar fer-me el sord, però va resultar inútil. L´experiència m´indicava que el millor era fer-se el mut. Donant de tant en quant petits cops de cap d´assentiment, els discursos solien durar menys. Durant els prolegòmens el cambrer m´havia pres la comanda i m´havia portat un vermut negre. L´home del costat bevia un líquid carmesí a glopets, que emprava de tant en tant per donar èmfasi al seu relat. No li sembla curiós que ara per ara els Científics (juraria que ho va dir amb majúscula) comencin a baixar del burro i presentin teories, que no fa pas tant haurien sigut considerades herètiques. Miri, si no acaba de creure-s´ho, llegint les revistes electròniques a l´abast, he sabut que els pops: Si senyor, els pops! Podrien tenir un origen extraterrestre. Si els estudiem bé, diuen, les característiques d´aquests animals son úniques. La seva visió és semblant a la nostra, les seves gràcies inquietants. Poden camuflar-se, canviant la forma i el color, poden passar sense problema per tubs de diàmetre molt més petit que el seu volum usual, s´ajunten per criar, es fan escàpols deixant un núvol negre impossible de penetrar,...

No hi ha pas un gran nombre d´animals que tinguin aquestes característiques. Quan menjo pop em sento una mica caníbal, si vol que li digui la veritat. Això no és tot, també han fet córrer que les plantes tenen una forma de captar i donar informació molt més sofisticada de que la que ens pensàvem. Les mimoses sensitives són plantes amb poders de reacció davant d´estímuls exteriors. Però les mimoses púdiques no són les úniques especies, sembla, amb capacitats de record i acció. És a dir, que les plantes no són tan passives com solem considerar-les. Mostren també, com els pops, comportaments ben interessants. Podem considerar-les també d´origen còsmic?. Tot això li dic, benvolgut senyor, per indicar-li que ens escruixim amb la Paradoxa de Fermí, considerem que no hi ha éssers fora d´aquí, quan hi ha probabilitats no nul·les de que estem convisquin amb organismes, que venen de més enllà dels estels. I clar, ara segur que s´està preguntant si no serà, que altres espècimens vinguts de l´espai, ens han visitat o ens visiten. Pot ser que estiguin entre nosaltres i ni ens en adonem. La cambrera, la dependenta, el xicot del taller, el guàrdia, el paleta, el conductor, el polític carismàtic, la peixatera, la taxista, ... Qualsevol pot ser un visitant camuflat, indestriable de nosaltres mateixos. És la teoria del Bosc Fosc, senyor meu, proposada en una novel·la de ciència ficció d´autor xinès: Cixin Liu. Diu aproximadament (pensi que també la hi han idees meves) que, si els Visitants ens han trobat, s´amaguen entre nosaltres, sense que això vulgui dir que no ens observin amb deteniment. Tal com en un bosc un naturalista, un passejant o un caçador estarien a l´aguait, a fi d´observar sense ser vistos als vivents. Alguns opinen que el millor que podem fer és estar esperant, silenciosos però atents, a veure si trobem algun indici d´existència de vida exterior entre els estels. En cas positiu però, hem d´amagar-nos el millor que sapiguem, a fi de que no vinguin a fer-nos una visita inesperada i letal. Aquell homenet que anava en cadira de rodes, en Hawking, no? Era de la opinió que no ens féssim el tifa saludant urbi et orbi. Mai se sap a qui li faltaria temps per arribar i complicar-nos la vida irreversiblement. Si les salutacions dels Visitants són com les que vàrem emprar a Amèrica o Àfrica, millor quedar-se per sempre a la inòpia...

El temps anava passant mentre, entre glop i glop del líquid carmesí, l´home anava xerrant. Afortunadament arribà un moment, quan tocaven hores a la Seu, que la beguda se li acabà. Instant en que ambdós ens férem un cop de cap, ell s´aixecà i se´n anà. Sense esperar quina era la meva opinió al respecte del que m´havia dit. A mi em deixà capficat. Vaig recordar que havia escrit fa temps que: Els xifrers són com flames verdes cremant pels morts.