Badar

Gironins i gironines de tota la vida que els has de donar referències comercials, per tal que recuperin de la seva memòria la petita placeta que hi ha anant des de l'ajuntament de Girona cap a La Penyora. Però no és víctima d'aquesta ignorància només aquest petit racó. En línies generals els gironins som poc coneixedors del nomenclàtor de la ciutat. Però sobretot de la seva toponímia, cultura i història.

Escoltava ben emprenyat, fa uns dies, com una guia improvisada explicava a uns turistes que Girona era la capital de la ratafia, i que tots els gironins, tots, fabricàvem a casa ingents quantitats il·legals del famós licor d'ametlles. Ametlles! I quan la vaig rectificar per restituir el bon nom de les nous verdes en la recepta de la poció màgica, es va emprenyar com una mona per posar-me en una conversa privada.

Segurament Girona podria passar per una ciutat llombarda. Però la ratafia és la ratafia, i l'amaretto és l'amaretto, punyetes! I els errors, en parlar de coses sagrades, deriven en sacrilegi. No saber massa res de la ciutat, més enllà dels tòpics, no és culpa de ningú més que d'un mateix.

Tenim a l'abast eines que ens permetrien, si volguéssim, conèixer una mica més la ciutat. El Museu d'Història, per exemple, o les fantàstiques conferències que cada any organitza l'Arxiu Municipal per aprofundir en aspectes vinculats a la història de Girona.

O, una de les activitats més boniques que hi ha a la vida que és badar. Badar, caminar sense massa rumb per la ciutat, llegint les plaques amb els noms dels carrers i a qui homenatgen; aprenent quins carrers comuniquen amb quins i com s'arriba a tots els barris. Trepitjar amb temps els museus i lligar el que exposen amb la vida viscuda d'altres girones. Conèixer la ciutat no només evitarà el ridícul. També donarà sentit a què queda per fer, que és molt.