Al nostre país, agost és un mes feixuc, l'aire es fa pesant, dens i bullent com una escudella amb greix de vaca vella. El fons del paisatge queda gairebé esborrat per una calitja bruta i els arbres, mig desmaiats, cerquen a les palpentes el bri de vent indispensable o la gota de pluja salvífica. Només les formigues feinegen incansablement sota els peus indolents de la gent. Agost rima amb most, amb rost i amb rebost, i amb una marededéu que anuncia que a les set ja és fosc.
Durant el dia els grills emmudeixen i les cigales xerren, els gossos dormen en la pau dels indrets ombrívols i els gats vigilen l'ordre establert. De nit, els grills desperten i els imbècils criden en les terrasses dels bars. Agost és un mes d'idees llòbregues, covades en racons insalubres a l'empara d'un sol inclement. Són idees que després esclaten en les tardors venidores, com grans de pus en les pàgines de la història.
Agost és terra de desesma i de somnis de migdiada, el bosc s'encén amb una punta de cigarreta i el senderi s'apaga amb una gerra de cervesa. A vegades sembla que tot ha de ser agost i que la vida no té solució plausible. Sembla que el destí s'encalli definitivament en un camí sense sortida i que les vacances dels que en fan duraran per sempre i que els altres hauran de treballar eternament, encara que se les hagin guanyat. Però, principalment, agost és una forma d'energia, provinent del sol i de l'escalfor de les màquines, que no es crea ni es destrueix, només es transforma i es transpira. Agost és una batalla perduda de la humanitat contra els elements, de la civilització contra la barbàrie, de la vida contra la mort. Setembre intentarà posar novament les coses al seu lloc, però a vegades ja és massa tard, perquè, després de la dalla, la Parca cull els seus fruits més madurs.
