20 de setembre de 2018
20.09.2018
Diari de Girona
· OPINIÓ

Moral discapacitada

20.09.2018 | 00:58
Moral discapacitada

Ahir vaig haver d'anar a MIFAS per un encàrrec, i l'amic Bonaventura em va ensenyar el que hauria assegurat que era una frivolitat: una balança que permet pesar qui va amb cadira de rodes. Pot semblar una estupidesa, oi? Doncs això és perquè no vas en cadira de rodes. Fins fa ben poc, només MIFAS havia pensat a donar solució a aquesta paradoxa.

Ara sembla que algun altre centre d'atenció, aprofitant velles balances de la bugaderia, ha tingut la mateixa pensada. El control del pes, especialment quan la salut necessita ser vetllada, vigilada i mesurada, és essencial. Però ha de ser algú que ho necessiti qui pensi en la utilitat d'un estri així. En una bàscula, però també en una vorera, en un llindar d'entrada, en un edifici de nova construcció o en un accés a una estació.

Perquè els que no patim cap disfunció funcional greu, ni cap discapacitat significativa, no tenim ni idea de com pot ser de complicat el món. Hem inventat noms per definir les institucions que negocien amb les persones que conviuen amb una discapacitat. Parlem d'entitats del tercer sector, de lleis de la dependència, de sensibilitat social, i d'unes quantes més descripcions que relaxen la duresa de la realitat. Caminar per Girona, fent l'exercici de posar-se en la pell de qui va en cadira de rodes, o amb crosses o a un ritme de vida totalment diferent al de la majoria, es pot convertir en una experiència angoixant. Normalitzar el paisatge urbà passa primer per normalitzar la nostra percepció de com hauria de ser la ciutat ideal.

M'explicava en Pere Tubert que la gent de la Falange no deixava que els discapacitats vestissin la camisa blava perquè un falangista havia de ser perfecte en tots els sentits. Penso en totes les lleis que podien ajudar a fer la nostra societat més justa i que s'han

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook