Hi ha gent a qui agraden més les primaveres que les tardors, altres que prefereixen els estius als hiverns. N'hi ha que són més d'equinoccis que de solsticis. Jo soc de tardors, perquè aquest temps representa el quocient de la suma de les tres estacions restants. Es podria viure sempre en tardor i no passaria res. Amb tot això, suposo que hi fa molt el fet d'haver nascut en una ciutat i un país tardorals, on totes les coses importants passen quan les deveses engrogueixen i els fruits arriben al punt de maduració òptim.

Aquella llum daurada que es covava en la dolçor dels grans de raïm i en la carn blanca de les pomes ara ja arriba fins al fons de les estances. És com un vi que es beu a mitja tarda, amb galetes de blat dur i entre remors de plats a la cuina. Els insectes volen embriacs, de fulla en fulla, de fruita en fruita, el gat del veí dorm plàcidament damunt l'escalfor de la taula del pati i el sol s'amaga intermitentment darrere núvols que emigren.

El món, el meu món, bull com el most en la tina. A finals de setembre les certeses anuals encara estan a mig fer, però ja sabem que no totes seran possibles i que la xiscladissa de les criatures en els patis dels col·legis marcarà a partir d'ara el pas de les hores. Els carrers es van omplint de mares atrafegades, de pares aclaparats i d'adolescents emmotxillats. La vida, com un mar, va i ve, puja i baixa, i amb la força de les marees, s'acomoda al dibuix recargolat de la costa.

La tardor és una casa que ens espera amb les portes i les finestres obertes, aprofitem-ho per submergir-nos novament en aquest temps que no hauríem d'haver abandonat mai, gaudim de la mica de vent que es gronxa a cada marge, dibuixant el sinuós camí de la tardor dels prodigis.