14 de octubre de 2018
14.10.2018

Carles Puigdemont i Roger Torrent: Aquells meravellosos anys

En la foto, presa a l'Ajuntament de Girona el maig del 2014, somreien. Ho farien ara, de tornar a estar junts? Torrent i Puigdemont: de la relació cordial a l'enemistat política evident

14.10.2018 | 00:11
Roger Torrent i Carles Puigdemont, asseguts al saló de plens de l´Ajuntament de Girona, l´any 2014

Són de pobles diferents (de Sarrià de Ter i d'Amer). De formacions diferents (ERC i PDeCAT/JxCat). Un, Roger Torrent, és home de partit, i l'altre, Carles Puigdemont, un esperit lliure que, amb l'independentisme commocionat, aspira encara a fundar un nou moviment, la Crida Nacional per la República, amb l'anhel de portar Catalunya fins a El Dorado de la independència.

Torrent i Puigdemont van ser alcaldes veïns: el primer de Sarrià (2007-2017); el segon, de la Girona que emociona (2011-gener de 2016). Al capdavant dels respectius ajuntaments no van protagonitzar cap polèmica sonada; de fet, la relació institucional (pública) va ser escassa: els va tocar gestionar (?) el desastre d'Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, esquitxada per presumptes pràctiques corruptes i que ha tancat acords més que dubtables amb els ajuntaments (el més polèmic va fer possible la compra del fons d'art Santos Torroella per part de l'Ajuntament de Girona amb càrrec al cànon de l'aigua).

El projecte del nou Hospital Josep Trueta –en l'aire, encara– va requerir la intervenció dels aleshores dos alcaldes; Torrent es va moure amb rapidesa promulgant una reordenació urbanística que reservava milers de metres quadrats de terreny per al futur hospital.

Sota els mandats de Puigdemont i Torrent, Girona i Sarrià van mantenir una relació cordial, de bons veïns. Fins al punt que el 13 de maig de 2014, Roger Torrent, assegut a la cadira que habitualment ocupen els tinents d'alcalde de la ciutat tres vegades immortal, va defensar una moció a favor de la continuïtat de la fàbrica paperera Torras a Sarrià, un dels grans assoliments al seu haver polític. Puigdemont feia, llavors, d'amfitrió somrient.

Un carro atrotinat

Aleshores, difícilment cap dels dos batlles podien intuir cap on s'encaminaven les respectives carreres polítiques. Serien presidents: Puigdemont de la Generalitat, primer; Torrent del Parlament, després. L'exalcalde gironí esdevindria el líder de l'independentisme de dretes; el de Sarrià, forçat per les circumstàncies processals de Junqueras, a la presó des del 3 de novembre de 2017, acusat de rebel·lió, en la cara més visible del secessionisme més d'esquerres.

Les eleccions del 21-D, en temps de vigència de l'article 155, han desembocat, els últims mesos, en una lluita a matadegolla entre postconvergents i republicans. Els primers, sota la influència de Puigdemont, han mantingut l'estratègia de la tensió màxima permanent i la retòrica del «fem república»; els segons, conscients dels riscos i cansats de les estridències de JxCat, han fet el viatge de tornada al món real amb l'esperança de reconduir una situació abocada al desastre. Torrent, amb l'ajuda del vicepresident Pere Aragonès, ha hagut d'empènyer el carro, atrotinat.

Acatar o no, la qüestió

Des del primer dia de la constitució del Parlament, el president, el més jove de la història de la democràcia, ha hagut d'encarar desafiaments constants del partit soci. La pressió perquè la Mesa adoptés acords que podien traspassar el marc legal ha estat en l'ordre de cada dia, i l'arribada d'un president interí a la Generalitat, Quim Torra, ha alterat els ànims, ha cultivat els recels entre dos socis units per una causa com a mínim improbable.

Aquesta setmana el bloc independentista, embolicat en una altra discussió jurídica i legal, la suspensió dels diputats encausats per rebel·lió, ha perdut la majoria. Del que es tracta ara és d'assenyalar el traïdor. I Torrent, que en campanya electoral no es va poder estar de fer declaracions grandiloqüents partidàries d'immolacions personals pel bé de la causa, ha acabat acatant les indicacions del jutge Pablo Llarena, l'instructor del procés contra «el procés».

Dards des de Waterloo

Des de Waterloo, Puigdemont, l'alcalde que va cedir un seient d'una sala noble de l'Ajuntament a Torrent, l'acusa d'acceptar la suspensió dels quatre diputats de JxCat encausats «des d'una argumentació supeditada a les possibles coercions d'un òrgan aliè al poder legislatiu [el Tribunal Suprem]». És a dir: Torrent, acata, Torrent dolent, i ERC, botiflers.

Tants caps, tants barrets

Però tants caps, tants barrets: els republicans, abans en privat, des de dimarts passat en públic, no s'estan de censurar les delleialtats que, al seu criteri, que perpetra JxCat. Per exemple, tancant acords que deixen de ser-ho en l'últim minut, com l'assolit sobre la suspensió dels diputats, que va acabar com el rosari de l'aurora.

Mentre a la Casa de la República, a Bèlgica, el temps sembla haver-se aturat en la virtual arribada a l'Ítaca promesa –allà, Puigdemont té temps, per exemple, de reunir-se amb una delegació del Front de Libération National Kanak Socialiste per parlar sobre el referèndum d'independència de Nova Caledònia (França) del 4 de novembre–, a la Ciutadella la dura realitat s'imposa i Torrent no dona l'abast en la gestió de crisis entre l'independentisme màgic de JxCat –i que incomoda bona part dels quadres del PDeCAT– i l'independentisme terrenal d'ERC.

Van ser alcaldes veïns i prou amics; van compartir coalició –Torrent va ser portaveu adjunt de JxSí en la Presidència de Puigdemont–; van proclamar la república plegats. Eren aquells meravellosos anys... passats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook