18 de octubre de 2018
18.10.2018

La Punxa: una casa modernista «medievaloide»

Una taula rodona ressalta la Casa Teixidor com a icona de la ciutat i repassa els cent anys d'història, la figura de Rafael Masó i com el Col·legi d'Aparelladors la va salvar de la degradació

18.10.2018 | 00:45
Anabel Ros, Enric Mirambell, Miquel Josep Vendrell, Joaquim Nadal, Josep Pujol i Joan Tarrús.

Qui podria dir de quin estil és la Casa Teixidor de Girona? Coneguda popularment com la Punxa i obra de Rafael Masó, té una complexa barreja amb canvis sobtats a mitja construcció i unes característiques úniques que l'han converit en un edifici singular i una de les icones de la ciutat. En una taula rodona organitzada ahir pel Col·legi d'Aparelladors en motiu del centenari de la concessió del permís per aixecar l'immoble es va parlar de l'edifici, de l'arquitecte i del context social dels darrers cent anys.

L'arquitecte autor de la reforma de la Punxa, Joan Tarrús, va indicar que l'edifici és com una «reinterpretació medievalista» amb molts elements distintius que xoquen amb el Masó «clàssic i mediterrani» com la torre, la pedra o l'obertura de les golfes. És una «arquitectura medievaloide», va insistir Tarrús, que també va indicar que, a mig fer, l'autor va replantejar el projecte i «forcejar la idea inicial», un fet que coincidia amb una època de crisi social. Tarrús va explicar la complexitat que va suposar refer la Casa Teixidor, que va trobar molt degradada i amb colors i esgrafiats que feien difícil percebre com havia estat en origen.

El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, va contextualitzar la Punxa des d'inici de segle fins a finals dels anys setanta. En aquest sentit, va recordar que l'any 1918, quan es va concedir el permís de construcció, havia acabat la Gran Guerra i que el país, com també Girona, patia una epidèmia de grip terrible.

Immortal i sense cementiri

I va desgranar anècdotes que van afectar la ciutat en les dècades posteriors, quan tothom concebia Girona com la Rambla, la plaça del Vi i poc més. Una època en què l'hospital de Girona era a Sant Gregori, la plaça de toros de Girona era al poble de Santa Eugènia i el cementiri de Girona era al terme de Sant Daniel. Sobre aquest darrer va explicar que, quan des de Madrid es va demanar quants cementiris hi havia a la ciutat, els governants de l'època van escriure «Girona no té cap cementiri» i el segell de «Ciutat Immortal». Si els ciutadans no moren, no s'han d'enterrar.

L'exconseller i exalcalde Joaquim Nadal, va relatar la modernització de la ciutat dels anys setanta i sobretot vuitanta, aplicant allò més bàsic que demanava la gent: «Asfaltatge, llum i voreres». Va recordar també la rehabilitació de les cases de l'Onyar i com s'apropava els barris al centre, amb operacions com la construcció del pont de Fontajau. És en aquest context que la Punxa es rehabilita, i reneix contagiada per la dinàmica de la ciutat, on hi ha col·laboració pública i privada que fa que aquelles iniciatives estrictament privades no vulguin quedar també enrera i es posin les piles.

L'actual president del Col·legi d'Aparelladors, Miquel Josep Vendrell, va recordar que, si «Girona és tres cops immortal, la Punxa de moment ho és dos». Es referia a l'actuació que va servir per enderrocar l'any 1973, sense permís i de matinada, els cinc xalets Teixidor, situats just al costat perquè el propietari volia fer-hi pisos i havia caigut un llamp a la cúpula, l'any 2006. Vendrell va recordar que el Col·legi va denunciar l'enderroc amb una querella criminal, que es va oposar al permís per fer-hi pisos posteriorment i que va acabar comprant l'edifici de la Punxa per salvar-la i que es mantingués com una icona de la ciutat.

Finalment, l'autor del llibre La Casa Teixidor de Masó, la Punxa i doctor en Història de l'art Josep Pujol va dir que l'edifici es va concebre com una aposta de futur amb elements com la ceràmica, que ja incloïen el treball artesanal, però amb tècniques industrials, la pedra, on alguna ja és artificial, o el vidre, que evidencia que ja es deixa de banda l'«autarquia gironina» i ja no és de Girona, sinó, segurament, de Barcelona. I va apuntar que el Col·legi d'Aparelladors, amb la compra i rehabilitació, «ha renovat l'aposta de futur».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit