És com un paisatge nival, llis i apamat. Té el tacte inconfusible de les coses transcendents i la seva lleu rugositat s'adapta perfectament a les empremtes dactilars dels usuaris. El paper fou durant segles la matèria primera de la intel·ligència, en els papers s'hi guardaven els secrets del poder i de la riquesa, i l'alfa i l'omega de cada vida. La història era de paper i nosaltres érem la tinta.
El paper és un d'aquells grans invents de la humanitat, com la roda, la bombeta o la dinamita. De fet el paper era més perillós que qualsevol explosiu, amb la força d'un paper es mobilitzaven exèrcits, es destronaven reis i queien imperis. Jo vaig néixer immers en aquesta civilització del paper i tot m'arribava escrit, imprès o embolicat en aquest suport aparentment fràgil però a vegades més resistent que l'acer. Sóc fill del paper, encara que m'hagi tocat viure en un temps de canvi de paradigma, un canvi molt estrany -tot s'ha de dir- perquè si bé és evident el que acaba, no ho és tant el que comença.
Més que un canvi de model ens van prometre una substitució, el relleu natural del suport analògic pel suport digital. Ens repetien aquella frase tan gastada de «tot ha de canviar perquè res no canviï», però ara veiem que la realitat és una altra i efectivament tot canvia i constatem que anem deixant moltes coses importants pel camí. Se'm fa difícil pensar què quedarà de nosaltres sense el paper, però encara ho és més pensar què quedarà del coneixement col·lectiu quan el darrer consumidor d'informació escrita hagi desaparegut.
Els quioscs ja pràcticament no venen diaris, les llibreries es van esllanguint lentament i ara ens diuen que la història és una xarxa, però nosaltres no som pescadors si no més aviat peixos que s'hi enganxen. Això sí, segons les enquestes encara continuem gastant cinquanta-vuit rotllos de paper de vàter per cap. L'únic que ens queda per aclarir és què entenen els enquestadors per «cap».
