L'escudella és l'element fonamental que va cohesionar durant deu centúries -com a mínim- l'ADN dels catalans. La majoria de les catedrals i els grans castells d'aquest país es van construir gràcies a l'energia vital produïda per l'escudella, i els reis es perfumaven, vulguis que no, amb l'essència d'aquest brou lleugerament salat, fet amb els elements primordials que produïa la pagesia i amb la carn bullida de corral, d'estable i de baconera.

L'escudella és el plat documentat més antic d'Europa, per poc que gratem en les ruïnes d'Empúries i d'Ullastret o en les primigènies coves de Serinyà, sorgirà indefectiblement l'olor d'escudella, una sentor que es barreja amb el fil de fum que encara sorgeix d'algunes masies, amb el rastre de verdura fresca que emana de les parades dels mercats i amb la tinta de Francesc Eiximenis, un frare gironí que ja en parlava al segle XIV.

Dir que els catalans som gent d'escudella, o que vivim en una terra d'escudella, és poc contundent. Aquest país és una escudella, una barreja d'hortalisses i de carns, cuita a foc lent. L'escudella és l'element aglutinador, la poció màgica -druídica- que ha impulsat els catalans a lluitar contra l'enemic comú i que ens permet suportar el temor sempre present d'un cel rogent a punt de caure a plom damunt del nostre cap.

Actualment, en aquesta època tan incerta, més que mai trobem a faltar l'escudella, aquella ració diària de seny i de rauxa. Que torni a les cases i als restaurants, als menjadors d'empresa i a les escoles. L'escudella i la carn d'olla ha de ser la darrera trinxera, la línia vermella infranquejable, i la carn de pilota l'arma gastronòmica definitiva que esborri d'una vegada per totes de la faç de la terra la maleïda cuina de fusió.