Un familiar meu va ser cap de la FAI d'Amer, Osor i Susqueda. O així sempre m'ho va fer creure la iaia. I aquest, com explica algun historiador, va ser un dels escamots més salvatge i assassí de tota la Guerra Civil. Liquidaven sense massa miraments capellans, escolanets, gent de dretes i, si calia, tanta gent d'esquerres com els portés la contrària.

La majoria eren treballadors del bosc, acostumats a anar beguts des de primera hora del matí, provocadors i sense més aspiració política que el caos. Quan van entrar els moros d'en Franco a Amer i a Osor, molts eren ja morts o empresonats. La guàrdia africana del futur dictador va violar, matar i robar el que havien deixat sencer els anarquistes.

El meu parent va ser detingut i condemnat a tres penes de mort, com si amb una sola vida no n'hi hagués prou per pagar tanta maldat. L'atzar va voler que una amnistia el fregués de prou a prop. Des del dia que va sortir de la presó fins a la seva mort, es va convertir en un llepaculs dels mateixos capellans que havia perseguit. Evidentment mai va tornar ni a Susqueda, ni a Osor, ni a Amer. Ni a casa dels meus avis.

Aquest cap de setmana he pogut veure les imatges d'un conegut gironí que ha encapçalat les llistes de Ciutadans a la demarcació, fent de guàrdia estrangera a la cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, en la seva entrada victoriosa a la plaça Major d'Amer. Que vinguin a fer falòrnies amb banderes tabarneses i a treure llaços grocs, mercenaris polítics de lluny, és qüestió només de sous, oportunisme i provocació. Que ho faci en Jean Castel, a casa de Carles Puigdemont, davant de la seva família, amb qui va compartir consistori i Parlament, preocupació de ciutat i de país, és poc més que insultant. Però marca, definitivament, com vol ser tractada, a partir d'ara, la fauna vinculada a Cs.

Ni uns ni altres van poder amb la dignitat d'Amer i de la seva gent, que sempre els ha guanyat en la resistència al pas de la història. I, com al meu parent, ni a uns ni als altres els volem a casa dels meus avis.