Torna el perill d'unes multieleccions. Torna el setge de cartells, cartes a les bústies, espots publicitaris a la tele i a les ràdios, fulls sencers als diaris, carpes que surten com bolets al mig de la ciutat... Si passa en una única convocatòria electoral, què no ha de passar quan es trepitgen pràcticament tres batalles de vots? I enguany, amb els judicis als presos polítics, la incertesa d'un país aturat per la convivència d'un govern amb eines i sense idees, amb un que manté la propietat intel·lectual d'una idea col·lectiva però mancat d'engranatges efectius, encara. I, sobretot, en un país mancat de pensament i de pensadors. Mai el panorama havia estat tan desolador. En tot aquest aiguabarreig, quina importància tindran els programes electorals? Ens hem acostumat a rebre els missatges polítics a través de performances, de piulades a les xarxes socials i a titulars sorneguers i provocadors. Allò de, qui la diu més grossa és qui més és escoltat. Però la realitat és que els programes polítics han quedat relegats a un copiar/enganxar poc evolutiu. Els textos, sovint sotmesos a la mà dels assessors polítics, pretenen reunir uns punts de referència sobre els quals és fàcil mantenir discursos demagògics i buits de contingut efectiu. Segurament és culpa del model de llei electoral que premia les llistes tancades, i que afavoreix que acabin governant no els millors sinó els partits més votats. Lluny del model anglosaxó que converteix l'electe en responsable davant del seu votant de circumscripció i no davant de la direcció orgànica del partit. En altres cultures democràtiques qui vol guanyar ha de saber convèncer i estar disposat a adquirir un compromís d'alt risc. És per això que el debat polític cau en picat a casa nostra. Aquí la paraula doctrinal de les organitzacions polítiques és paraula de Déu. Quan qui hauria de ser més respectat que ningú som nosaltres, els votants. Ai! Volia dir els ciutadans, perdó!
