Carles Rahola i Llorens, un dels intel·lectuals gironins i catalans de referència dels inicis del segle XX, moria afusellat per les tropes franquistes avui fa vuitanta anys.
L'escriptor i periodista gironí, una persona «bona i pacífica» segons els que el varen tractar i un destacat intel·lectual demòcrata, liberal i catalanista, havia estat condemnat a mort a primers de març en un consell de guerra sumaríssim d'urgència, en la sentència del qual se'l descrivia com «uno de los más destacados separatistas de Gerona, colaborador asiduo del diario separatista de esta localidad "L'Autonomista" en el que escribió artículos literarios e históricos y últimamente otros de carácter político, en los que alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia. (...) Influyente entre los elementos marxistas, favoreció a determinadas personas de derechas. Distinguió con su particular animosidad a los italianos y alemanes».
La condemna a mort va comptar amb el vot particular del president del tribunal -un fet excepcional en l'Espanya d'aquell moment-, que considerava que els «delictes» de Rahola havien de ser castigats de manera més benigna. Però no va servir de res, aquest vot particular, i després de diversos intents infructuosos perquè la pena fos commutada, Rahola va ser executat a les tàpies del cementiri de Girona el 15 de març del 1939 (dissabte en fa 75 anys), a les cinc de la matinada.
Aquest és part de l'últim escrit de Carles Rahola redactat mentre esperava l'hora de situar-se davant de l'escamot d'afusellament.
«Estimadíssima Rosa, fills meus idolatrats, Ferran, Maria i Carolina: m'acomiado de vosaltres per a l'Eternitat. Tots vosaltres sabeu com la meva vida és pura i lluminosa; tots sabeu com he viscut en l'honestedat (...) No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d'ella».
