Benvolguda, ja no farem broma sobre la salut. Ni sobre quantes cames de més té un o l'altra. Des que vas incorporar la crossa sempre deies que segur que guanyaves tu. I queda pendent que t'expliqui tot allò d'aquell fracàs amb aquella actriu que tant admiraves però de la qual, quan parléssim, ja me n'explicaries un parell de ben sucoses. Queda per prendre la copa de vi a la qual vaig afirmar que et convidaria, quan tinguéssim temps. Et vaig dir que lamentava no ser al dia de la manifestació de suport als presos polítics, de fa pocs dies, en la qual amb un fil de veu llegies un text, emocionant tothom. En vam parlar, oi? I que em vas explicar que no et vas poder quedar fins al final de l'acte perquè tenies no sé quina pressa. Mira que ja donava per fet que series la propera directora del Teatre Municipal. I pensava que series la millor candidata. Coneixes l'ofici, a qui el practica, i a qui en gaudeix. Sumaves prou mèrits com per ser una bona directora, amb el permís, això sí, de la jubilació de l'actual director.
No sé massa bé com t'ho feies, però estimaves i et feies estimar. Potser era el somriure, que sabies dibuixar malgrat no tenir ganes de riure. Si era una interpretació, potser, cal dir que era de les millors, perquè sempre convencies.
I ara penso que ens va faltar temps, ens va sobrar pressa i la biologia ens va passar per sobre com un tren de mercaderies desbocat. Com sempre passa amb qui estimes de manera tan quotidiana que no es troben a faltar mentre hi són i que provoquen que l'univers s'aturi quan deixen de ser-hi. I ja sé que tothom dirà que ens queda el teu art, la teva feina, el teu record. I una merda! Només queda buidor. I el sentiment de culpabilitat de saber que has fotut el camp massa aviat. No hi ha cap teló que baixi mentre els aplaudiments sonen. Cap! Només buidor. Molta buidor, Cristina.
